Ètica grup A


Ètica plató

El pensament: és el conjunt d'idees, cos doctrinal, sistema filosòfic, ideologia, etc., propis d'una persona o d'una escola o moviment intel·lectual. També és la creació de la ment, i de tot allò que és portat a existència mitjançant l'activitat de l'intel·lecte.
La teoria ètica de Plató defensa que la virtut és coneixement i que aquest pot ser après. Aquesta doctrina ha d'entendre's en el conjunt de la seva teoria de les idees. La idea última per a Plató és la idea de Déu, i el coneixement d'aquesta idea és la guia en el tràngol d'adoptar una decisió moral. Plató mantenia que conèixer a Déu és fer el bé. La conseqüència d'això és que aquell que es comporta de forma immoral ho fa des de la ignorància. Aquesta conclusió es deriva de la certesa de Plató que una persona virtuosa és realment feliç i com els individus sempre desitgen la seva pròpia felicitat, sempre anhelen fer allò que és moral, és a dir, totes les coses sensibles van succeint i no hi ha una ciència sobre d'elles.

Plató argumenta un estat absolut, tal com el qual existia en la seva època en Esparta. L'Estat, afirma, exerceix un poder il·limitat. En l'Estat platònic no forma part ni la institució de la propietat privada, ni la de la família. Els nens pertanyen a l'Estat tan prompte com neixen, i aquest ha d'encarregar-se des del principi de la seva educació. Serien educats per funcionaris triats per l'Estat i, segons la capacitat que manifestessin, assignats a la categoria dels productors, guerrers o governants. Tot polític no tindrà família és dedicarà únicament a l’estat i no rebrà cap mena de gratificacions.
La virtut és ordre, harmonia, salut de l'ànima; el vici és desordre, discòrdia, malaltia. L'Estat és, per a Plató, la major personificació de la Idea. La seva finalitat ha de ser l'establiment i cura de la virtut. La raó d'això és que l'home, fins i tot en condició inculta, podria realment arribar a la virtut. No obstant això, a fi que la virtut pugui realitzar-se sistemàticament i no sigui producte de l'atzar o la ventura, és necessària l'educació, la qual és impossible sense una organització social.

Per a Plató hi han dos grans ideals de vida: viure per al plaer o viure per els ideals morals (viure seguint els ideals morals). Per a Plató aquests ideals morals son absoluts, i no varien en funció del lloc o de la societat.
Per a dur a terme una vida seguint els ideal morals, s'ha de realitzar conjuntament amb totes les persones de la polis, però la base imprescindible del bé moral és l'anima de cada un.


Textos

Jo, atenesos, us aprecio i us estimo, però vaig a obeir al déu més que a vosaltres i, mentre encoratgi i sigui capaç, és segur que no deixaré de filosofar, d'exhortar-vos i de fer manifestacions al que de vosaltres vagi trobant, dient-li el que acostumo a dir: El meu bon amic, sent atenès, de la ciutat més gran i més prestigiada en saviesa i poder, no t'avergonyeixes de preocupar-te de com tindràs les majors riqueses i la major fama i els majors honors, i, en canvi no et preocupes ni interesses per la intel·ligència, la veritat i per com aconseguir que la teva ànima sigui tan perfecte com sigui possible?
Plató: Apología

témer la mort no és altra cosa que creure ser savi sense ser-ho, doncs és creure que un sap el que no sap. Doncs ningú coneix la mort, ni tan sols si és, precisament, el major de tots els béns per a l'home, però la temen com si sabessin amb certesa que és el major dels mals...
Plató: Apología

Tant de bo, Critó, que els més fossin capaços de fer els mals majors perquè fossin també capaços de fer els majors béns! Això seria bo. La realitat és que no són capaços ni d’una cosa ni d’una altre; doncs, no sent tampoc capaços de fer a algú assenyat ni insensat, fan el que la casualitat els ofereix.
Plató: Critó

Exposem, doncs, quin és realment aquest caràcter, a fi que, dirigint la vista a ell i servint-me d'ell com a mesura, pugui jo dir que és pío un acte d'aquesta classe que realitzis tu o qualsevol persona, i si no és d'aquesta classe, digui que no és pío.
Plató: Eutifró

En efecte, si el pío és una part del just, nosaltres hem de trobar quina part del just és el pío. Així doncs, si tu em preguntessis una mica del que hem parlat ara, per exemple, quina part del nombre és el parell i com és precisament aquest nombre parell, jo et diria que el qual no és imparell, és a dir, el qual és divisible en dos nombres iguals.
Plató: Eutifró

Sòcrates - Perquè si tu no coneguessis clarament el pío i el impío, és impossible que mai haguessis intentat a causa d'un assalariat acusar d'homicidi al teu vell pare, sinó que haguessis temut davant els déus arriscar-te temeràriament, si no obraves rectament, i haguessis sentit vergonya davant els homes. Per això, sé bé que tu creus saber amb precisió el que és pío i el que no ho és. Així doncs, diguem, benvolgut Eutifró, i no m'amaguis el que tu penses que és.
Eutifró - En una altra ocasió, Sòcrates; ara tinc pressa i me’n he d’anar.
Plató: Eutifró

Principio del formulario
CALICLES - Pels déus, estic desitjant fer-lo. Digues-me, Sòcrates, hem de pensar que parles de debò o que bromeges? Doncs si parles de debò i és realment veritable el que dius, no és cert que la nostra vida, la dels humans, estaria trastocada i que, segons sembla, fem tot el contrari del que hem de fer? (...)

En efecte, per naturalesa és més lleig tot el que és més desavantatjós, per exemple, sofrir injustícia; però per llei és més lleig cometre-la. Doncs ni tan sols aquesta desgràcia, sofrir la injustícia, és pròpia d'un home, sinó d'algun esclau per a qui és preferible morir a seguir vivint i qui, encara que rebi un dany i sigui ultratjat, no és capaç de defensar-se a si mateix ni a un altre pel qual s'interessi. Però, segons el meu parer, els quals estableixen les lleis són els febles i la multitud. En efecte, mirant a si mateixos i a la seva pròpia utilitat estableixen les lleis, disposen les lloances i determinen les censures. Tractant d'atemorir als homes més forts i als capaços de posseir molt, perquè no tinguin més que ells, diuen que adquirir molt és lleig i injust, i que això és cometre injustícia: tractar de posseir més que els altres. En efecte,penso que se senten satisfets, amb posseir el mateix sent inferiors.
Per aquesta raó, conformement a la llei es diu que és injust i vergonyós tractar de posseir més que la majoria i a això n’hi diuen cometre una injustícia. Però penso que la naturalesa mateixa demostra que és just que el fort tingui més que el feble i el poderós més que el qual no ho és. I ho demostra que és així a tot arreu, tant en els animals com en totes les ciutats i races humanes, el fet que d'aquesta manera es jutja el just: que el fort domini al feble i posseeixi més. En efecte, en quina classe de justícia es va fundar Jerjes para fer la guerra a Grècia, o el seu pare als escitas, i igualment, altres infinits casos que es podrien citar? No obstant això, al meu judici, aquests obren conformement a la naturalesa del just, i també, per Zeus, conformement a la llei de la naturalesa. Sens dubte, no conformement a aquesta llei que nosaltres establim, per la qual modelem als millors i més forts de nosaltres, prenent-los des de petits, com a lleons, i per mitjà d'encants i encisos els esclavitzem, dient-los que cal posseir el mateix que els altres i que això és el bell i el just. (...)

Així doncs, aquesta és la veritat i ho reconeixeràs si et dirigeixes a coses de major importància, deixant ja la filosofia. Certament, Sòcrates, la filosofia té el seu encant si es pren moderadament en la joventut; però si s'insisteix en ella més del convenient és la perdició dels homes. Per ben dotada que estigui una persona, si segueix filosofant després de la joventut, necessàriament es fa inexperta de tot el que cal que conegui el qual té el propòsit de ser un home esclarit i ben considerat. En efecte, arriben a desconèixer les lleis que regeixen la ciutat, les paraules que s'han d'utilitzar per a tractar amb els homes en les relacions privades i públiques i els plaers i passions humans; en una paraula, ignoren totalment les costums. Així doncs, quan es troben en un negoci privat o públic, resulten ridículs (...)

Però, amic, fes-me cas: deixa d'argumentar, conrea el bon concert dels negocis i conrea'l en el que et doni reputació d'home assenyat; deixa a uns altres aquestes ingenuïtats, que, més aviat, cal cridar tonteries, per les quals habitaràs en una casa buida; imita, no als quals discuteixen aquestes petites coes, sinó als quals tenen riquesa, estimació i molts altres béns.

SÓCRATES - Però crides tu a la mateixa persona indiferentment millor i més poderosa? Doncs tampoc abans vaig poder entendre què deies realment. Anomenes poderosos als més forts, i cal que els febles obeeixin al més fort, segons em sembla que manifestaves al dir que les grans ciutats ataquen a les petites conformement a la llei de la naturalesa, perquè són més poderoses i més fortes, convençut que són la mateixa cosa més poderós, més fort i millor, o bé és possible ésser millor i, al mateix temps, menys poderós i més feble, o, per altra banda, ser més poderós, però ser pitjor, o bé és la mateixa definició la de millor i més poderós? Explica'm amb claredat això. És una mateixa cosa, o són coses diferents això de ser més poderós, millor i més fort?

CALICLES - Doncs bé, et dic clarament que són la mateixa cosa.

SÓCRATES - No és cert que la multitud és, per naturalesa, més poderosa que un sol home? Sens dubte ella li imposa les lleis, com tu deies ara.

CALICLES - Com no?

SÓCRATES - Llavors les lleis de la multitud són les dels més poderosos.

CALICLES -Sens dubte.

SÓCRATES - No són també les dels millors? Doncs els més poderosos són, en certa manera, els millors, segons tu dius.

CALICLES - Sí.

SÓCRATES - No són les lleis d'aquests belles per naturalesa, ja que són ells més poderosos?

CALICLES - Sí.

SÓCRATES – Així doncs, no creu la multitud, com tu deies ara, que el just és conservar la igualtat i que és més vergonyós cometre injustícia que rebre-la? És així o no? I procura no ser atrapat aquí tu també per vergonya. Creu o no creu la multitud que el just és conservar la igualtat i no posseir un més que els altres, i que és més vergonyós cometre injustícia que rebre-la? No et neguis a contestar-me a això, Calicles, a fi que, si estàs d'acord amb mi, la meva opinió quedi protegida ja per tu, ja que la comparteix un home capaç de destriar.

CALICLES - Doncs bé, la multitud pensa així.

SÓCRATES - Després no només per llei és més vergonyós cometre injustícia que rebre-la i s'estima just conservar la igualtat, sinó també per naturalesa. Per tant, és molt possible que no diguessis la veritat en les teves anteriors paraules, ni que m'acusessis amb raó, al dir que són coses contràries la llei i la naturalesa i que, al conèixer jo aquesta oposició, obro de mala fe en les converses i si algú parla conformement a la naturalesa ho refereixo a la llei, i si parla conformement a la llei ho refereixo a la naturalesa.

CALICLES - Aquest home no deixarà de dir ximpleries. Digues-me, Sòcrates, no t'avergonyeixes a la teva edat de caminar a la caça de paraules i de considerar com una troballa el qual algú s'equivoqui en un vocable?
Plató: Gorgies.


Doncs bé, jo vaig tenir una sorprenent experiència al trobar-me allà. Doncs no m'inundava un sentiment de compassió com a qui assisteix a la mort d'un amic íntim, ja que se li veia un home feliç, Equécrates, tant pel seu comportament com per les seves paraules, amb tanta serenitat i tanta noblesa va morir. De manera que em va semblar que, al marxar al Hades, no se’n anava sense una destinació divina , i que, a més 59a , a l'arribar allí, gaudiria d'aquesta com mai cap altre.
Plató: Fedó, pàg. 27.

Per cert, Ió, que moltes vegades us he envejat a vosaltres, els rapsodes, a causa del vostre art; aneu sempre adornats pel que fa a l'aspecte extern, i us presenteu el més bellament que podeu, com correspon al vostre art, i al parell necessiteu freqüentar a tots els bons poetes i, principalment, a Homer el millor i més diví d'ells, i penetrar no només les seves paraules, sinó el seu pensament. Tot això és envejable. Perquè no seria bon rapsode aquell que no entengui el que diu el poeta. Convé, doncs, que el rapsode arribi a ser un intèrpret del discurs del poeta, davant els quals l’escolten, ja que seria impossible, a qui no coneix el que el poeta diu, expressar-ho bellament. No és digne d'envejar tot això?
Plató: Ió




Mites


El mite de la caverna


Sòcrates: Imagina't, doncs, uns homes en un antre subterrani com una caverna —amb l'entrada que s'obre cap a la llum—, on es troben des de la infància i lligats de cames i coll, de manera que han de mirar sempre endavant, sense poder girar el cap a causa de les cadenes. Suposa que, darrera d'ells, a certa distància i a certa alçada, hi ha un foc que els fa claror i un camí entre aquest foc i els captius. Admet que un mur voreja el camí, com els parapets que els xerraires de fira posen entre ells i els espectadors per amagar les trampes i mantenir en secret les meravelles que mostren.
M'ho imagino —va dir.
—Afigura't ara, al llarg d'aquesta tàpia, uns homes que porten tota mena d'objectes que són molt més alts que el mur, els uns amb forma humana, d'altres amb forma d'animals, fets de pedra, de fusta i de tota mena de materials; i, com és natural, els qui transporten els objectes, uns s'aturen a conversar i d'altres passen sense dir res.
—És estranya —digué— l'escena que descrius, i són estranys els presoners.
—S'assemblen a nosaltres —vaig dir jo—; en efecte, aquests, després de si mateixos i dels altres, ¿creus que hauran vist res més que les ombres projectades pel foc cap al lloc de la cova que está enfront d'ells?
—No pot ser d'altra manera si estan obligats a mantenir llurs caps immòbils tota la vida.
—I què hi ha dels objectes transportats? ¿No creus que succeeix això mateix?
—Sens dubte.
—¿No creus que si els objectes tinguessin la capacitats d'enraonar entre ells, els presoners creurien que les ombres que veuen són objectes reals?
—És clar.
—¿I què passaria si la presó tingués un eco a la paret del davant dels presoners? Cada vegada que un dels vianants enraonés, ¿no creus que ells pensaran que són les ombres les qui enraonen?
—Per Zeus, jo bé ho crec —digué.
—Certament —vaig seguir jo— aquests homes no poden considerar altra cosa com a vertadera que les ombres dels objectes.
—Així ha de ser.
—Examina ara —vaig seguir jo— què els passaria, a aquests homes, si se'ls deslliurés de les cadenes i se'ls guarís del seu error. Si algun fos alliberat i de seguida fos obligat a aixecar—se i a girar el coll, i a caminar i a mirar cap a la llum, en fer tots aquests moviments experimentaria dolor, i a causa de la llum seria incapaç de mirar els objectes, les ombres dels quals havia vist. ¿Què creus que respondria el presoner si algú li deia que el que veia abans no tenia cap valor, però que ara, que està més pròxim de la realitat i que està girat vers coses més reals, hi veu més correctament? ¿I si, finalment, fent—li mirar cadascuna de les coses que li passen pel davant, se l'obligués a respondre què veu? ¿No creus que romandria astorat i que li semblaria que el que havia vist abans era més vertader que les coses mostrades ara?
—Així és —va dir.
—Així doncs, si, a aquest mateix, l'obliguessin a mirar el foc, ¿els ulls li farien mal i desobeiria, girant—se una altra vegada cap a aquelles coses que li era possible de mirar, i seguiria creient que, en realitat, aquestes són més clares que les que li mostren?
—Sens dubte seria així —va dir.
—I —vaig prosseguir—, si aleshores algú, per forma, l'arrossegués pel pendent abrupte i escarpat, i no el deixés anar abans d'haver arribat a la llum del sol, ¿no és cert que sofriria i que es revoltaria en ser tractat així, i que, un cop arribat a la llum del sol, s'enlluernaria i no podria mirar cap de les coses que nosaltres diem que són vertaderes?
—No podria —digué—, almenys no de cop.
—Necessitaria acostumar—s'hi, si volia contemplar les coses de dalt. De primer, observaria amb més fácilitat les ombres; després, les imatges dels homes i de les coses reflectides a l'aigua; i, a la fi, els objectes mateixos.. Després, tot aixecant la vista cap a la llum dels astres i de la lluna, contemplaria, de nit, les constel.lacions i el firmament mateix, molt més fàcilment que no pas, durant el dia, el sol i la llum del sol.
—És clar que sí.
—Finalment, penso que podria mirar el sol, no només la seva imatge reflectida en les aigües ni en cap altre indret, sinó que seria capaç de mirar—lo tal com és en si mateix i de contemplar—lo allà on veritablement és.
—Necessàriament —digué.
—I després d'això ja podria començar a raonar que el sol és qui fa possibles les estacions i els anys, i és qui governa tot el que hi ha a l'espai visible, i que és, en cerca manera, la causa de tot allò que els seus companys contemplaven a la caverna.
—És evident —digué— que arribaria a aquestes coses després d'aquelles altres.
—I doncs, què? Ell, en recordar—se del seu estatge anterior i de la saviesa d'allà i dels qui aleshores estaven encadenats, ¿no creus que se sentiria feliç del canvi i compadiria els altres?
—Certament.
—¿I creus que envejaria els honors, les lloances i les recompenses que allà sota donaven a qui millor observava el pas de les ombres, a qui amb més seguretat recordava les que acostumaven a desfilar al davant, al darrere o al costat d'altres, i que, per aquest motiu, era capaç d'endevinar d'una manera exacta el que vindria? ¿Tu creus que desitjaria tot això i que tindria enveja dels antics companys que gaudeixen de poder o són més honorats, o bé preferiria com l'Aquil.les d'Homer «passar la vida al servei d'un pagès i treballar per a un home sense béns» i suportar qualsevol mal abans de tonar a l'antic estat?
—Jo bé ho crec així —digué—, que més s'estimaria qualsevol sofriment que no pas tornar a viure d'aquella manera.
—I pensa també això que et diré. Si aquest home tornés una altra vegada a la cova i s'assegués a la seva antiga plaça, ¿no es trobaria com cec, en arribar de sobte de la llum del sol a la fosca?
—Sí, certament —digué.
—I si hagués de tomar a donar la seva opinió sobre les ombres per competir amb aquells homes encadenats, mentre encara hi veu confosament abans que els ulls no se li habituïn a la fosca —i el temps per habituar—s'hi seria llarg—, ¿no és cert que faria riure i que dirien d'ell que, per haver volgut pujar, tornava ara amb els ulls malmesos, i que no varia la pena ni tan sols d'intentar l'ascensió? I a qui intentés deslligar—los i fer—los pujar, si el poguessin prendre amb les seves pròpies mans i el poguessin matar, no el matarien?
—Sí, certament —digué.
—Aquesta imatge, doncs, estimat Glaucó, és aplicable exactament a la condició humana, equiparant, d'una banda, el món visible amb l'habitacle de la presó i, de l'altra, la llum d'aquell foc amb el poder del sol. I si estableixes que la pujada i la visió de les coses de dalt són l'ascensió de l'ànima vers la regió intel.ligible, no quedaràs privat de conèixer quina és la meva esperança, ja que desitges que parli. Déu ho sap si em trobo en el cert, però a mi les coses em semblen d'aquesta manera: regió del coneixement, la idea del bé és l'última i la més difícil de veure; però, un cop és vista, es comprèn que és la causa de totes les coses rectes i belles: en la regió del visible engendra la llum i l'astre que la posseeix, i, en la regió de l'intel.ligible, és la sobirana única que produeix la veritat i l'enteniment; i cal que la contempli aquell qui es disposi a actuar assenyadament tant en la vida privada com en la pública. "



El mite de la caverna amb les nostres paraules


En el mite de la caverna, Sòcrates relata a Glaucó, que s’imagini que en una cova o subterrani hi ha un homes captius, i allà han nascut i crescut, lligats amb cadenes de peus i mans, i els hi és impossible girar el cap. Darrere d’ells es troba un mur, amb un camí i un gran foc, responsable de crear les ombres projectades sobre la paret, i les quals els captius veuen. Per el camí, darrere del mur, desfilen tot un seguit d’homes que porten un seguit de figures que sobrepassen el mur i queden reflectides sobre la paret, i aquests passatgers, uns s’aturen a conversar, i d’altres passen sense dir res. Els captius, creuen que aquestes ombres de la paret és la realitat mateixa, ja que mai han observat res més. Però si a un presoner se’l deixes lliure, el simple moviment d’aixecar-se i girar el coll cap al foc li provocaria dolor, i els ulls a causa del foc romandrien una estona sense poder observar les coses. Més tard l’obliguessin a ascendir per el camí, per on patiria, i al arribar a l’exterior la llum del sol l’enlluernaria i no podria observar les coses que nosaltres anomenem vertaderes, si més no de cop. Primer començaria observant les ombres, més tard les figures dels homes i les coses reflectides a l’aigua, i al final els propis objectes.
Però Sòcrates diu que aquest individu tindria la voluntat de tornar a la cova, per explicar-li als seus companys, i fer-los sortir de l’engany en el que viuen, però de ser així l’individu no podria observar igual que abans els objectes per el fet que els ulls se li han d’habituar a la foscor, i els seus companys el prendrien per boig i se’n riurien. Assegurarien que si els deslligués i obligues a pujar per el camí, el matarien.



Interpretacions del mite de la caverna

El mite de la caverna e diverses fases de interpretacions a la actualitat:
· Una d’elles podria ser la fase de l’engany, que és quan els individus estan encadenats al fons de la caverna.
Actualment naixem en una societat que no escollim, i amb una estructura ben formada, amb un seguit de ideologies, llengües i costums. Per altra banda hi ha la televisió, la publicitat, etc. Tot això fa que molt sovint confonguem l’autentica realitat amb el que ens volen fer creure.
· Un altre podria ser quan un dels presoners es alliberat.
Nosaltres descobrim de vegades mentides, publicitat enganyosa, fals muntatges, etc. I això es una manera de anar descobrint l’autentica realitat.
· L’ascensió:
Actualment és més fàcil viure enganyat, i seguir el corrent de les masses que capficar-te amb la realitat que t’envolta. D’aquesta manera l’únic que aconsegueixes són mal de caps.
· Quan l’individu retorna a la cova:
Quan un descobreix una veritat, o realitat i els hi vol explicar als altres, molts cop tanquen els ulls davant d’allò hi ho neguen, i això seria el fet de no voler ser alliberats, i assumeixes els riscos. Es una disjuntiva moral.





Vocabulari de l’ètica de Plató

Virtut: (areté) Disposició habitual a obrar bé en sentit moral. Ja que es tracta d'una disposició o capacitat adquirida, per l'exercici i l'aprenentatge, de fer el que és moralment bo, la virtut és una qualitat de la voluntat que suposa un bé per a un mateix o per als altres. La virtut és, en Plató, el domini de la part racional de l'ànima sobre la part apetitiva i irascible. Posseir la virtut vol dir tenir el coneixement, o sigui, no podem fer el bé o ser justos, o se pacífics sinó coneixem què és el bé, la justícia, la pau. Respecte a la naturalesa o essència de la virtut , Plató entén que és una particularitat de l`ànima, un cert estat que aconsegueix l'ànima. Per això com ànima té vàries parts o funcions, cada part haurà de tenir un tipus de virtut diferent: racional ( saviesa o prudència) irascible ( fortalesa) concupiscible ( temprança).

Justícia: La paraula justícia ha adquirit diversos significats durant el transcurs de la història, segons a l’objecte al qual es refereix i als pressupostos ideològics i ètics des dels quals es proposen la seva definició. Per a Plató és una conseqüència de les tres virtuts. En el pla ètic l’individu serà just quan cada una de les parts de l’ànima es comporti conforme a la virtut que li és pròpia. Però per a Plató també hi ha una justícia política que consisteix en l’harmonia entre les tres classes socials que el composen.

Bé: Designa una idea que té preeminència sobre totes les altres i que és la font de la existència de totes les idees. El bé és la font del coneixement perquè totes les idees hi tendeixen. És un sinònim de Déu.








Ètica grup B

PLATÓ



Vida

Fill d'una important família aristocràtica d'Atenes, nasqué l'any 427 aC, poc temps després de l'inici de la Guerra del Peloponès. Durant la seva infància veié com s'anava degradant el règim democràtic, que tan brillantment havia consolidat PERICLES. La inseguretat, tan econòmica com personal, originada per la guerra provocava que la majoria de ciutadans avant posessin els seus interessos personals als de la col·lectivitat. Acabada la guerra (404 aC), els espartans, vencedors del conflicte, imposaren un tipus de govern autoritari format pels anomenats Trenta tirans, la majoria dels quals eren atenesos que havien estat desterrats pel govern democràtic i que ara accedien al poder amarats de rancor y de set de revenja.
Aquesta dictadura, que es distingí per la comissió de tota mena d'excessos i crims, durà poc i fou substituïda de nou per la democràcia. PLATO, entretant, havia entrat a formar part del cercle d'amics de SOCRATES, amb qui restà fins que fou jutjat i condemnat a mort per la restaurada democràcia, fet que afectà Plató de manera decisiva. Llavors es veié obligat a marxar d'Atenes i va anar a Megara, on estudià durant cinc anys amb el filòsof parmenidi EUCLIDES. Després viatjà durant un temps pel sud d'Itàlia.
A Tarent conegué el pitagòric ARQUITES, que governava la ciutat. El fet de conèixer un filòsof governant l'acabà de convèncer que, com diu a la Carta VII, els problemes de les societats humanes no s'acabaran fins que "no arribi al poder la raça dels filòsofs purs i autèntics, o fins que el caps de les ciutats, per una gràcia especial de la divinitat, no es posin veritablement a filosofar". Ell mateix intentà posar vàries vegades en pràctica aquesta idea a Siracusa. La primera ocasió va ser l'any 388 aC, quan DIÓ, el cunyat del tirà DIONÍS I que governava la ciutat, el cridà assegurant-li que el seu parent estava interessat en la filosofia. No tingué, però, gaire èxit, i al cap de poc temps va ésser expulsar i venut com a esclau. Rescatat per un conegut, va tornar a Atenes i va fundar una escola filosòfica que s'anomenà "l'Acadèmia".
Aquesta va ser un dels centres més importants de l'Antiguitat i va durar fins a l'any 529, quan fou clausurat per l'emperador bizantí JUSTINIÀ. Obsessionat, però, per posar a la pràctica la seva teoria política, Plató va fer encara dos viatges més a Siracusa (el 366 i el 362 aC) que, com el primer, van acabar malament. Havent tornat a Atenes, morí al cap de 13 anys (el 347 aC).

Ètica platònica
Ja hem dit que l'home participa dels dos mons; la unió, però, entre ànima i cos és, segons Plató, accidental: l'ànima és presonera en el cos durant un temps. Això vol dir que, en definitiva, l'home és l'ànima. Aquesta preexisteix al cos, tal com ho demostra la reminiscència, i continua existint després de la mort. La immortalitat intenta demostrar-la, sobretot, en el "Fedó".
Allí dóna diversos arguments, un dels quals és que, en no ser material, és simple i, per tant, no es pot descompondre. Aquesta afirmació, no obstant, xoca amb d'altres com la del mite del "carro alat", on compara l'ànima amb un carro arrossegat per dos cavalls i conduït per un auriga, o l'anàlisi que fa a "La República". Allí dedueix que en l'ànima cal distingir tres parts o facultats: la racional, la missió de la qual és el coneixement i que resideix en el cap; l'apetitiva (o concupiscible), que cobeja els plaers del cos (menjar, beure, sexe, etc) i s'allotja en el baix ventre; la irascible (o emotiva), que és la que persegueix els desitjos irracionals de l'esperit humà (l'honor, la fama, el reconeixement, etc.) situada al pit. Cada part, té doncs, una funció diferent que pot ser ben o mal realitzada. El bon exercici consisteix en la pràctica de la virtut, ja que el virtuós és aquell qui fa bé (qui és excel•lent) allò que ha de fer (així diem, "un virtuós del violí").
A cada facultat li correspon una virtut: a la racional, la prudència, que és el que en català entenem per "seny", és a dir, el saber, en cada situació, el millor que es pot fer; a la irascible, la fortalesa, el coratge, ser capaç de dur a terme sense titubejar les decisions preses; a la concupiscible, la moderació. Però, com tot en Plató, entre aquestes facultats i virtuts existeix també una jerarquia, en el cim de la qual hi situa la racionalitat i en l'inferior l'apetibilitat. L'emotivitat, que es troba entremig, pot aliar-se amb l'una o amb l'altra. Tal com exigeix aquesta jerarquia, l'ànima que actua ordenadament és aquella en la qual la facultat superior domina sobre les inferiors.
Per això, la justícia serà la principal virtut i consisteix en el manteniment d'aquest ordre: en l'ànima justa la racionalitat controla l'emotivitat i l'apetibilitat. En la majoria de la gent, però, passa al revés: es mouen per emocions i persegueixen immoderadament els plaers. Són ànimes "desordenades" i cal redreçar-les. Plató pensà al començament, com Sòcrates, que això es podria aconseguir mitjançant l'educació, però, en fer-se gran -recordem les seves experiències- anà esdevenint més pessimista, fins que, al final de la seva vida, en "Les Lleis", diu que s'ha d'obligar, amb tota la violència que calgui, què la gent porti una vida "ordenada".



    • Bibliografia de Plató



Apologia de Sòcrates
Aquesta obra ens presenta els discursos que Sòcrates hauria pronunciat durant el judici que el va condemnar a mort.

Banquet
El Banquet ha set calificat per la immensa majoria dels seus estudis com l'obra mestra de Plató i la perfecció del seu art.És possiblement el diàleg platónic més identificat amb l'esperit del seu temps.És també la més poètica de totes les realitzacions platòniques, en la que difícilment els aspectes literaris poden separar-se de l'argumentació filosòfica, que fa que ens trobem davant un dels escrits en prosa més complets de tota la literatura universal.

Càrmides
El Càrmides és un punt de temporalitat en el començament del diálogo, y el tiempo real se hace lenguaje en el tiempo del diálogo." la larga e inacabada historia de la filosofía platónica. Viene el discurso a reposarse en el Cármides, a adquirir presencia, después de una batalla, la de Potidea, a la que se hace referencia

Cartes de Plató.
"Quan es construèix de una manera definitiva el Corpus platonicum, van quedar incluides en les tretze cartes, les unicas transmeses per la tradició manuscrita. Hi ha unes altres cinc atribuides a Plató, que procedeixen de fons diferents. Aquestes cinc, són considerades obertament falses per la majoria dels editors."

Crátilo
"El Crátilo és, sens dubte, el que té més bibliografía específica."

Critón
"El Critón és el més breu dels escritors de la primera època de Plató. Per el seu contingut està molt pòxim a la Apologia. La presó i la pròxima execcució són les secuèncias obligades de la sentència dictada en el juidici."

El Fedro
El Fedro ocupa un lugar preeminente en la obra platónica. La belleza de los mitos que en él se narran, la fuerza de sus imágenes han quedado plasmadas en páginas inolvidables. Un diálogo que nos habla, entre otras cosas, del pálido reflejo que es la escritura cuando pretende alentar la verdadera memoria, ha logrado, precisamente, a través de las letras, resistir al tiempo y al olvido.

El mito de la caverna
-Después de eso -proseguí - compara nuestra naturaleza respecto de su educación y de su falta de educación con una experiencia como ésta. Represéntate hombres en una morada subterránea en forma de caverna, que tiene la entrada abierta, en toda su extensión, a la luz.

EL SOFISTA
Teodoro. -Como convinimos ayer, Sócrates, aquí estamos cumpliendo nuestra cita puntualmente, y te traemos a este extranjero, natural de Elea, de la secta de Parménides y Zenón, que es un verdadero filósofo.

Eutidemo
"CRITÓN. - ¿Quién era, Sócrates, aquel con quien habla¬bas ayer en el Liceo? Os rodeaba tanta gente, que si bien me acerqué yo para tratar de escuchar, no pude en¬tender claramente nada. Empinándome logré, sin em¬bargo, ver algo y me pareció extranjero tu interlocutor. ¿Quién era?"

Eutidemo.
Los designios de la fama parecen haber sido un tanto crueles con el Eutidemo. Sin necesidad de mayores esfuerzos para justificar su inclusión en el corpus platonicum -porque sólo muy pocos y, entre ellos, el infatigable Von Ast se atrevieron en el siglo pasado a dudar de su autenticidad-, ha conservado desde la tardía antigüedad un placentero y casi inofensivo lugar junto a otras obras reconocidas como superiores, tales como el Protágoras, el Gorgias y el Menón.

Eutifrón
"A diferencia del Critón, que está, todo él, dedicado a circunstancias posteriores al juicio, el Eutifrón es ya un diálogo en el que se trata un tema específico: la piedad. Cualesquiera que sean los resultados a que lleve la discusión, no obliga a Sócrates, como en el Critón, a tomar una decisión definitiva para su vida."

Fedón
Ningún pensador en toda la historia de la humaidad ha tenido una influencia tan fundamental y abrumadora en la historia de la filosofía como Platón y ninguna de sus obras, una acogida tan amplia como el "Fedón". En esta obnra se exponen las doctrinas centrales del platonismo: la inmortalidad del alma, la teoría de las ideas, la reminiscencia, la transmigración y reencarnación de las almas y la convicción de que el universo es un todo ordenado bajo el gobierno de la justicia. No hay crimen sin castigo ni buena acción sin recompensa. Esta confianza en la rectitud del universo otorga a Sócrates, cuyas últimas horas relata el Fedón, la tranquilidad de espíritu que le permite afrontar la muerte con alegría. Una maravillosa combinación de arte y filosofía donde Platón aprovecha la la última conversación que Sócrates mantiene con sus amigos para dibujar de manera práctica la unión de filosofia y vida.

Fedro
"El Fedro ocupa un lugar preeminente en la obra platónica. La belleza de los mitos que en él se narran, la fuerza de sus imágenes han quedado plasmadas en páginas inolvidables. Un diálogo que nos habla, entre otras cosas, del pálido reflejo que es la escritura cuando pretende alentar la verdadera memoria, ha logrado, precisamente, a través de las letras, resistir al tiempo y al olvido."

Gorgias
"El Gorgias es un diálogo considerablemente más largo que los que le preceden en la serie cronológica. Dentro de toda la obra platónica es el cuarto en extensión. Su es¬tructura es distinta de la que presentan los diálogos anteriores y también los posteriores, con la excepción del libro I de la República, por el hecho de que no es un interlocutor principal el que conversa con Sócrates desde el principio hasta el fin."

Hipias mayor
"El Hipias Mayor es un diálogo aporético: el pro¬blema planteado queda sin resolver al finalizar la discusión. Tiene una extensión de casi el doble que el Hipias Menor, y este dato es, sin duda, suficiente para explicar los adjetivos comparativos que sirven para distinguir un diálogo del otro."

Hipias menor
"Aunque el estilo de Platón es evidente en todo el diálogo, no cabe duda de que la estructura, el plan¬teamiento y la argumentación siguen el esquema socrático. No obstante, en ningún otro diálogo la discusión ha sido llevada al absurdo hasta el punto que lo ha sido aquí."

Ion
"Desde que, en 1910, Contantin Ritter en su conocido libro sobre Platón trató de mostrar, apoyándose en rasgos característicos de su estilo, la inautenticidad del Ion, una larga polémica se desató en torno a este tema. Si, por un lado, era difícil probar, inequívocamente, la paternidad platónica de este diálogo, por otro, la gracia, la profundidad también y el contenido de esta pequeña obra maestra parecían encerrar algunos de los temas esenciales del platonismo."

Laques
"El Laques presenta las características de los diálogos de la primera época de Platón: extensión breve, estructura dramática sencilla, final aporético, y discusión sobre un tema ético1. Aquí se trata de intentar definir una virtud tradicional como la andreta, es decir, el valor."

Lisis
"Anterior probablemente al Cármides, el Lisis presenta, sin embargo, por su estructura y ambientación rasgos comunes1. También, por su contenido, el Lisis está próximo a un diálogo de la madurez de Platón, al Banquete. Como el Laques o el Eutifrón, el Lisis analiza el significado de una palabra, en busca de algo que sea característico de ella y que la defina."

Menéxeno
"El Menéxeno es un epitafio o discurso fúnebre convencional, enmarcado en dos partes dialogadas que sirven de preámbulo y epílogo. El interlocutor de Sócrates es, en este caso, el joven Menéxeno, perteneciente a una familia de cierta raigambre en la vida pública, que ha llegado a la edad de la efebía y está en posesión de los derechos que confiere la legislación ateniense."

Menón
Un joven tesalio, que ha acudido a Atenas a reclutar mercenarios, aborda a Sócrates en plena calle para preguntarle si el arte de la política es algo que se adquiere o que es innato al individuo. A partir de ahí, se desarrolla uno de sus diálogos más famosos del autor, que llega a su punto culminante cuando Sócrates demuestra que un ni?o ignorante y esclavo es capaz de recordar la geometría que había aprendido en una de sus vidas anteriores. Menón es un verdadero microcosmos del ideario platónico, pieza clave que explica muchos diálogos anteriores y que aporta los cimientos sobre los que se edificarán los que redactará después.

Protágoras
"El Protágoras es el primero de los diálogos mayores en cuanto a la fecha de su composición. La habi¬lidad literaria y la maestría expresiva con que está compuesto hacen, sin embargo, muy inverosímil la hipótesis de algunos estudiosos -como Von Arnim, Ritter, Wilamowitz- de que fuera el más antiguo de todos los diálogos de Platón, redactado aún en vida de Sócrates."

República
La República es considerada uno de los diálogos que mejor expresa el pensamiento del autor. Aunque gran parte del diálogo está dedicado a exponer los deberes del hombre como individuo que integra una comunidad, parecería que aquellos problemas aparentemente diferentes, como el de la educación, el del bien y el mal y el del arte, estuvieran destinados a destacar una idea-eje común y unificadora: la justicia.

TEETETO
Euclides. ¿Acabas de llegar del campo Terpsión, o hace tiempo que viniste? Terpsión. Ya hace tiempo. He ido a buscarte a la plaza pública y extrañe no haberte encontrado. Euclides. No estaba en la ciudad. Terpsión. Pues, ¿dónde estabas?




El mite de la caverna




Sòcrates: Imagina't, doncs, uns homes en un antre subterrani com una caverna —amb l'entrada que s'obre cap a la llum—, on es troben des de la infància i lligats de cames i coll, de manera que han de mirar sempre endavant, sense poder girar el cap a causa de les cadenes. Suposa que, darrera d'ells, a certa distància i a certa alçada, hi ha un foc que els fa claror i un camí entre aquest foc i els captius. Admet que un mur voreja el camí, com els parapets que els xerraires de fira posen entre ells i els espectadors per amagar les trampes i mantenir en secret les meravelles que mostren.

M'ho imagino —va dir.
—Afigura't ara, al llarg d'aquesta tàpia, uns homes que porten tota mena d'objectes que són molt més alts que el mur, els uns amb forma humana, d'altres amb forma d'animals, fets de pedra, de fusta i de tota mena de materials; i, com és natural, els qui transporten els objectes, uns s'aturen a conversar i d'altres passen sense dir res.
—És estranya —digué— l'escena que descrius, i són estranys els presoners.
—S'assemblen a nosaltres —vaig dir jo—; en efecte, aquests, després de si mateixos i dels altres, ¿creus que hauran vist res més que les ombres projectades pel foc cap al lloc de la cova que está enfront d'ells?
—No pot ser d'altra manera si estan obligats a mantenir llurs caps immòbils tota la vida.
—I què hi ha dels objectes transportats? ¿No creus que succeeix això mateix?
—Sens dubte.
—¿No creus que si els objectes tinguessin la capacitats d'enraonar entre ells, els presoners creurien que les ombres que veuen són objectes reals?
—És clar.
—¿I què passaria si la presó tingués un eco a la paret del davant dels presoners? Cada vegada que un dels vianants enraonés, ¿no creus que ells pensaran que són les ombres les qui enraonen?
—Per Zeus, jo bé ho crec —digué.
—Certament —vaig seguir jo— aquests homes no poden considerar altra cosa com a vertadera que les ombres dels objectes.
—Així ha de ser.
—Examina ara —vaig seguir jo— què els passaria, a aquests homes, si se'ls deslliurés de les cadenes i se'ls guarís del seu error. Si algun fos alliberat i de seguida fos obligat a aixecar—se i a girar el coll, i a caminar i a mirar cap a la llum, en fer tots aquests moviments experimentaria dolor, i a causa de la llum seria incapaç de mirar els objectes, les ombres dels quals havia vist. ¿Què creus que respondria el presoner si algú li deia que el que veia abans no tenia cap valor, però que ara, que està més pròxim de la realitat i que està girat vers coses més reals, hi veu més correctament? ¿I si, finalment, fent—li mirar cadascuna de les coses que li passen pel davant, se l'obligués a respondre què veu? ¿No creus que romandria astorat i que li semblaria que el que havia vist abans era més vertader que les coses mostrades ara?
—Així és —va dir.
—Així doncs, si, a aquest mateix, l'obliguessin a mirar el foc, ¿els ulls li farien mal i desobeiria, girant—se una altra vegada cap a aquelles coses que li era possible de mirar, i seguiria creient que, en realitat, aquestes són més clares que les que li mostren?
—Sens dubte seria així —va dir.
—I —vaig prosseguir—, si aleshores algú, per forma, l'arrossegués pel pendent abrupte i escarpat, i no el deixés anar abans d'haver arribat a la llum del sol, ¿no és cert que sofriria i que es revoltaria en ser tractat així, i que, un cop arribat a la llum del sol, s'enlluernaria i no podria mirar cap de les coses que nosaltres diem que són vertaderes?
—No podria —digué—, almenys no de cop.
—Necessitaria acostumar—s'hi, si volia contemplar les coses de dalt. De primer, observaria amb més fácilitat les ombres; després, les imatges dels homes i de les coses reflectides a l'aigua; i, a la fi, els objectes mateixos.. Després, tot aixecant la vista cap a la llum dels astres i de la lluna, contemplaria, de nit, les constel.lacions i el firmament mateix, molt més fàcilment que no pas, durant el dia, el sol i la llum del sol.
—És clar que sí.
—Finalment, penso que podria mirar el sol, no només la seva imatge reflectida en les aigües ni en cap altre indret, sinó que seria capaç de mirar—lo tal com és en si mateix i de contemplar—lo allà on veritablement és.
—Necessàriament —digué.
—I després d'això ja podria començar a raonar que el sol és qui fa possibles les estacions i els anys, i és qui governa tot el que hi ha a l'espai visible, i que és, en cerca manera, la causa de tot allò que els seus companys contemplaven a la caverna.
—És evident —digué— que arribaria a aquestes coses després d'aquelles altres.
—I doncs, què? Ell, en recordar—se del seu estatge anterior i de la saviesa d'allà i dels qui aleshores estaven encadenats, ¿no creus que se sentiria feliç del canvi i compadiria els altres?
—Certament.
—¿I creus que envejaria els honors, les lloances i les recompenses que allà sota donaven a qui millor observava el pas de les ombres, a qui amb més seguretat recordava les que acostumaven a desfilar al davant, al darrere o al costat d'altres, i que, per aquest motiu, era capaç d'endevinar d'una manera exacta el que vindria? ¿Tu creus que desitjaria tot això i que tindria enveja dels antics companys que gaudeixen de poder o són més honorats, o bé preferiria com l'Aquil.les d'Homer «passar la vida al servei d'un pagès i treballar per a un home sense béns» i suportar qualsevol mal abans de tonar a l'antic estat?
—Jo bé ho crec així —digué—, que més s'estimaria qualsevol sofriment que no pas tornar a viure d'aquella manera.
—I pensa també això que et diré. Si aquest home tornés una altra vegada a la cova i s'assegués a la seva antiga plaça, ¿no es trobaria com cec, en arribar de sobte de la llum del sol a la fosca?
—Sí, certament —digué.
—I si hagués de tomar a donar la seva opinió sobre les ombres per competir amb aquells homes encadenats, mentre encara hi veu confosament abans que els ulls no se li habituïn a la fosca —i el temps per habituar—s'hi seria llarg—, ¿no és cert que faria riure i que dirien d'ell que, per haver volgut pujar, tornava ara amb els ulls malmesos, i que no varia la pena ni tan sols d'intentar l'ascensió? I a qui intentés deslligar—los i fer—los pujar, si el poguessin prendre amb les seves pròpies mans i el poguessin matar, no el matarien?
—Sí, certament —digué.
—Aquesta imatge, doncs, estimat Glaucó, és aplicable exactament a la condició humana, equiparant, d'una banda, el món visible amb l'habitacle de la presó i, de l'altra, la llum d'aquell foc amb el poder del sol. I si estableixes que la pujada i la visió de les coses de dalt són l'ascensió de l'ànima vers la regió intel.ligible, no quedaràs privat de conèixer quina és la meva esperança, ja que desitges que parli. Déu ho sap si em trobo en el cert, però a mi les coses em semblen d'aquesta manera: regió del coneixement, la idea del bé és l'última i la més difícil de veure; però, un cop és vista, es comprèn que és la causa de totes les coses rectes i belles: en la regió del visible engendra la llum i l'astre que la posseeix, i, en la regió de l'intel.ligible, és la sobirana única que produeix la veritat i l'enteniment; i cal que la contempli aquell qui es disposi a actuar assenyadament tant en la vida privada com en la pública. "



Resum del Mite de la Caverna

En el mite de la caverna, Plató relata l'existència d'uns homes captius des del naixement a l'interior d'una fosca caverna. Són presoners lligats de cames i coll, de manera que es veuen obligats a mirar sempre endavant sense poder mai girar el cap. La llum que il·lumina l'antre prové d'un foc encès darrera d'ells.
Plató, per boca de Sòcrates, ens diu que imaginem un camí elevat i llarg entre els presoners i el foc, on s'hi ha construït un mur per on passen uns homes que porten tota mena de figures que els sobrepassen, aquests homes a vegades enraonen i a vegades callen. Els captius no poden veure res més que les ombres de les figures projectades pel foc a la paret de la caverna, i mancats d'una altra educació es pensen que les ombres que veuen són els objectes reals, la mateixa realitat. Però Plató ens convida a imaginar que un d'aquests captius comença a relacionar els sons amb les figures i comença a veure que es pot treure les cadenes i que pot caminar i sortir, amb molt d'esforç, de la caverna. Un cop hauria sortit, la llum del sol l'enlluernaria i hauria de buscar les ombres i les coses reflectides a l'aigua; més endavant s'acostumaria a mirar els objectes mateixos i a la fi descobriria la realitat i el què les coses són i podria contemplar-les amb tot el seu esplendor.
Però, el mite no acaba aquí, sinó que Sòcrates fa entrar de nou al presoner a l'interior de la caverna perquè té l'obligació moral de explicar-ho als altres presos i alhora convèncer-los que viuen en l'engany i en la falsedat. Però la gent presonera, alienada des de la infància el prenen per boig i se'n riuen, i fins i tot asseguren que si algú intentés deslligar-los i fer-los pujar per l'abrupta caverna el matarien.

Interpretacions del mite de la caverna

Aquest final fa referència al mateix Sòcrates, que va se condemnat a mort en un judici popular a Atenes per obligar als seus conciutadans a pensar i a anar més enllà de les aparences. Qui és el qui allibera l'esclau? En el text de Plató no es diu explícitament, però el presoner que és alliberat, ho és pel "mestre" (nou homenatge de Plató a Sòcrates) que és qui l'obliga a pensar i a transcendir la falsa i còmoda realitat. De fet en el text es diu explícitament que cal obligar, per la força si convé, a alliberar l'esclau, que de tant acostumat que està a la seva esclavitud és incapaç de pensar en una realitat d'ordre superior. Hi ha, doncs, un sentit pedagògic d'aquest mite que es pot entendre com una al·legoria de l'ensenyament.
Per altra part, com hem vist, en el mite o al·legoria de la caverna es poden distingir dues grans regions:
  • A) l'interior de la cova, lleugerament il·luminada per una foguera i
  • B) l'exterior, dominat per la llum del sol.
A la vegada cadascuna d'aquestes parts es divideix en dues parts més, de manera que les ombres (A1)que els presoners veuen projectades al fons de la caverna, provocades per la llum del foc (A2), són ombres d'objectes artificials com àmfores, estàtues i d'altres objectes que transporten els homes que estan per darrera dels presoners. Per altra part, a la regió superior, fora ja de la caverna, també hi ha objectes (objectes naturals) com arbres, núvols, muntanyes o animals (B1). Les ombres que aquests projecten estan, però provocades per la llum del sol (B2). Així, doncs, des d'un punt de vista ontològic (referit, doncs, als diferents nivells de realitat) Plató parla de quatre nivells.
D'aquesta manera veiem que mentre les ombres del món interior de la caverna (que els presoners creuen que són l'única realitat) són projeccions artificials (d'objectes artificials provocats per un foc), a l'exterior de la caverna (que representa l'autèntica realitat que Plató fa coincidir amb les idees) les ombres són projeccions d'objectes reals (que Plató fa coincidir amb les entitats matemàtiques) projectades per la llum del sol (que Plató fa coincidir amb la idea del Bé suprem).
Aquestes quatre regions coincideixen amb els quatre graus de saber dels què parla Plató: la part corresponent a l'interior de la caverna s'identifica, des del punt de vista epistemològic, amb la doxa (opinió o coneixement sense fonamentar) que, a la vegada, esta formada per la eikasia (imaginació) i la la pistis (creença). Així, doncs, l'opinió o doxa representa un fals coneixement, tot i que pot semblar el vertader, com els passa als presoners de la caverna. La part corresponent a l'exterior de la caverna representa, des del punt de vista epistemològic, el vertader coneixement o episteme, que es divideix en dos graus, de menor a major importància: la dianoia o coneixement discursiu (coneixement científics i matemàtic, i la noesis o coneixement filosòfic que es desenvolupa dialècticament.

El camí d'ascensió -dur, llarg, esforçat- des de l'interior de la caverna, que el presoner fa amb l'ajut del misteriós personatge que l'arrossega cap amunt (al·legoria del mestre), representa el que Plató en diu la dialèctica ascendent. El camí invers, un cop el presoner s'ha alliberat dels falsos coneixements i pot tornar a ensenyar la vertadera realitat, és conegut com a dialèctica descendent.


Vocabulari

Ànima: (Psyché) Principi de vida i de moviment. Lloc on es troben les facultats morals i intel·lectuals. Per Plató es divideix en tres parts : Raó, ànim, apetit.. Pels òrfics és immortal, preexistent i transmigra (metempsicosi) d'un cos a l'altre. Per Descartes equival a substància pensant inextensa que pot existir sense el cos.
Arjé o Arché (arkhé): Origen, causa i principi permanent de totes les coses. Element originari que dóna unitat a la multiplicitat de la naturalesa... Aquella realitat que no canvia mai.
Comprensió: Copsar el sentit dels fets (humans, socials, físics...) i situar-los en el seu context.
Coneixement: aprehensió (captació mental) d'un objecte per part d'un subjecte.
Cosmos : En sentit etimològic antic : Badall. En sentit general : Univers ordenat (harmònic pels Pitagòrics) / Caos : Desordre.
Demiürg: Intel·ligència ordenadora
Dialèctica: Procés de síntesi entre dos contraris (Heràclit) Art de la discussió mitjançant el diàleg. Procés mental de comprensió de la realitat que consisteix en contraposar una idea amb la seva contrària per tal d'assolir una síntesis. (Plató: el pensament és el diàleg de l'ànima amb si mateixa).
Ésser: Concepte abstracte per descriure l`essència de la realitat. Per Parmènides és ú i immutable. Per Plató són les idees.
Ètica: En sentit estricte es pot definir com aquella part de la filosofia que analitza els actes morals. Reflexió crítica sobre la moral.
Idea: Representació mental d'un concepte, pensament...
Idealisme: En el seu sentit general significa que el model de la realitat és una idea o ideal elaborat pel propi subjecte que coneix.
Idees: Primerament "Eidos"= Forma o aspecte que ofereix un objecte; Després "Ideai" = Model o patró (paradigma).
Intel·ligència: En general es pot entendre com la capacitat de resoldre problemes. Hi ha diversos tipus d'intel·ligència: Teòrica, pràctica, creativa, musical, operativa, esportiva ...
Logos: Pensament, concepte, raó, intel·ligència. Llei, principi, norma, ordre. Raó universal, llei que regeix totes les coses.
Raó: Facultat humana de comprensió de la realitat.
Veritat: Pels antics grecs té el sentit de descobriment del que la cosa és, doncs a la realitat li agrada amagar-se. Després tindrà altres sentits com el d'autenticitat o veracitat.