Antropologia grup A

ANTROPOLOGIA PLATÒNICA

Mites de Plató

EL MITE DE LA CAVERNA.

El mite de la caverna, explica la vida d’uns homes lligats des del seu naixement a l’interior d’una caverna. Lligats de cames i coll, de manera que només poden mirar endavant, sense poder girar mai el cap. La llum que il·lumina l’entrada, prové d’un foc encès darrere seu.
Hi ha un camí llarg i elevat entre els presoners i el foc, on hi ha construït un mur per on passen uns homes, que porten tota mena de figures que els sobrepassen, aquests homes de vegades parlen i de vegades estan callats. El homes encadenats, només poden veure les ombres de les figures projectades pel foc, a la paret del fons de la cova, i es pensen que les ombres que veuen són els objectes reals.
Però un d’aquests homes, aconsegueix escapar, i amb esforç travessa el llarg camí de la cova i aconsegueix sortir. Un cop a fora, la llum del sol l’enlluerna, i ha de buscar les ombres i les imatges reflectides a l’aigua, més endavant la vista se li acostuma i pot veure els objectes mateixos, i finalment descobreix la realitat.
Però, el presoner entra de nou a la cova, per explicar els seus companys el que ha vist, i alhora convèncer-los que viuen en un engany. Però la gen presonera, el prenen per boig i se’n riuen. I es neguen a acceptar la realitat de la situació.

EL MITE DE L’ANDROGEN

Aquest mite relata la naturalesa humana i les modificacions que ha patit, ja que antigament la nostra naturalesa era diferent a la d’ara.
En primer lloc, hi havia tres tipus de sexes, el masculí, el femení i l’androgen. Aquest últim, aleshores, era una sola cosa en quant a forma i nom, que participava tant del masculí com del femení.
En segon lloc, la forma de cada persona era totalment rodona, amb l’esquena i els costats en forma de cercle. Tenia quatre mans, quatre peus, i dos rostres perfectament iguals, sobre un coll circular. I sobre els dos rostres, un sol cap, també tenia quatre orelles i dos òrgans sexuals. Caminava com avui en dia, però cada cop que es posava a córrer ràpidament, es movia en cercle, recolzant-se en els seus membres, que en total eren vuit.
Eren tres els sexes i d’aquestes característiques, l’ho masculí era originàriament descendent del sol, l’ho femení de la terra, i el tercer de la lluna. Eren extraordinaris en quant a força i tenien un gran orgull, fins al punt que van conspirar contra els deus. I van intentar pujar al cel per atacar-los. Aleshores, Zeus i els altres deus, van decidir, sobre que tenien que fer amb ells, i no van trobar cap solució.
No podien matar-los, ni exterminar-los, ni fulminar-los amb un llamp com van fer amb els gegants, si ho feien sel’s esvairien els honors i els sacrificis que rebien per part dels homes, però tampoc els podien permetre seguir essent tant insolents.
Desprès de pensar-hi molt, Zeus va tenir una idea, els partirien per la meitat, fent-los així més febles i més útils per ells, ja que serien més nombrosos. Caminaran rectes sobre dues cames, i si continuessin essent tant insolents els tornaria a tallar per la meitat novament, fen que tinguessin de caminar fent salts sobre una cama. Un cop tallats, Apolo, els girava la cara i els curava la resta de cos, formant així el ventre, i els va anar remodelant a poc a poc.
Un cop, tallats els individus per la meitat, ells es tornaven ajuntar rodejant-se amb els braços, no sabien fer res l’un sense l’altre. Cada cop que quedava una de les meitats soles, ja que l’altre moria, anava a buscar-ne una altre. Zeus, se’n va compadir i els va desplaçar els òrgans genitals a la part del debanat del cos, i va aconseguir que tingues lloc una generació d’ells mateixos, a través de l’ho masculí i l’ho femení. Fent així que si s’abrasaven, poguessin engendrar i seguís existint la raça humana.

EL MITE DE PROMETEU

Aquest mite, compara l’anima de les persones en cavalls amb ales. Diu que en el cas dels Deus, els cavalls són bons i de bones rases, i en el cas dels homes diu que un dels dos cavalls és igual que els dels deus, i l’altre es tot el contrari.
Les animes dels deus, gràcies a les seves ales és mouen per una volta celeste, i poden sortir a fora i quedar-se sobre aquesta, fins que el moviment els torni a deixar en el mateix punt, durant aquest temps que estan fora, poden veure el que està fora del món sensible.
Les animes dels humans, per la dificultat de conduir el carro a causa de la diferencia dels cavalls, difícilment aconsegueixen seguir les animes dels deus, no poden aconseguir veure el mateix que ells. L’anima que aconsegueix veure alguna cosa, queda lliure de sofriment fins a la pròxima revolució, però si l’anima no aconsegueix veure res, sinó que per el contrari, en la lluita ha sigut derrotada, perd les ales i cau a la terra, on agafa possessió d’un cos. Si l’anima ha vist mai alguna cosa, el seu cos serà el d’un ésser humà. I depenent del que hagi aconseguit veure podrà ser l’anima d’un amant de la saviesa o un cultivador de les muses de l’amor, també podrà ser un governant obedient a la llei i així successivament, i finalment podrà ser un tirà.
Al final d’una vida, les animes són jutjades i fins a completar un mil·lenni, estan sota terra o en algun lloc del cel, depenent de la seva actitud en la vida terrestre. Passat tot el mil·lenni, tornaran a la superfície de la terra, però aquest cop cadascuna triarà el tipus de vida que vol, en quina classe de cos vol estar. I així cada un escull lliurement segons el seu propi caràcter i el propi valor.
Cap anima recuperarà les ales abans de deu mil anys.


Què entén plató per ésser humà?


L’antropologia platònica segueix una tradició òrfico-pitagòrica, que considera que el més important en l’ésser humà no és el cos sinó l’ànima. Aquesta ànima està empresonada dins el cos i té una naturalesa completament diferent al cos humà. El cos forma part del món sensible, limitat, imperfecte, moral, etc mentre que l’ànima és de naturalesa semblant a les idees i es capaç de conèixer aquestes, per tan és bella, sàvia i bona.
Plató manté la idea pitagòrica de la transmigració de les ànimes, és a dir, la desaparició del cos no significa en absolut la desaparició de l’ànima sinó tot el contrari, la mort es considerada com un alliberament. Però aquest alliberament no dura per sempre, ja que l’ànima haurà de tornar a renéixer en un altre cos.
Segons Plató l’ànima s’alimenta de bellesa, saviesa i bondat, però no tots els éssers humans saben com alimentar correctament la seva ànima. Aquest es un assumpte de gran importància ja que el destí de les nostres ànimes depèn de la mena de vida que portem quan estem lligats a un cos. Aquest es cos és considerat una presó en la qual s’hi està per algun error comès anteriorment. Tot hi així es possible alliberar-se d’aquesta presó, com per exemple en el mite de la caverna. L’error comès ha estat allunyar-se del Bé i de la Veritat, si som capaços d’omplir l’ànima de Bé i Veritat podrem alliberar-nos definitivament del cicle de reencarnacions. En conclusió es pot afirmar que la vida filosòfica és la que ens pot fer més perfectes i alliberar-nos definitivament de les limitacions que té el cos.
La concepció platònica de l’ésser humà per plató considera que l’ànima recorda allò que ja havia conegut. Aquest record es possible ja que l’ànima ha existit en el món de les idees. Aquesta ànima és exclusiva de l’ésser humà i és immortal. Plató considera que el coneixement és la tendència natural de l’ànima per alliberar-se del cos ja que el lloc de l’ànima és el món de les idees.
Segons l’antropologia platònica l’ànima està formada per tres parts: la part racional, que es troba al cap és i l’única part immortal independentment del cos, la seva funció és arribar al coneixement racional del món; la part irascible que es troba al mig del pit, és mortal i no es pot separar dels cos, és la font de passions nobles i té la finalitat de retenir els impulsos incontrolats de l’home; i finalment la part concupiscible que es troba al ventre i és l’origen de les passions innobles, és mortal i no es por separar del cos ja que està absolutament lligada a ell.

Teories
El dualisme és també antropològic ja que hi ha una clara divisió de cos i ànima. El problema fonamental que els filòsofs veuen en l’ànima és la seva naturalesa.
El cos pertany al món material (món sensible) i l’ànima pertany al món intel·ligible, és a dir al món de les idees. Plató considera que el cos és una molèstia per l’ànima per tal d’arribar a la veritat, que l’unió cos-ànima és una unió antinatural i accidental Plató admet la doctrina pitagòrica de la reencarnació i defensa que portar una vida sàbia és garantia de tornar al món de les idees. El cos per Plató sempre serà valorat com a una cosa perjudicial i despectiva, ho considera com allò que ens lliga al món sensible i no ens permet anar al món de les idees. Plató es refereix al cos com a la presó de l’ànima.
Plató creu que l’ànima és immortal, exclusiva de l’home i que és el principi del coneixement intel·lectual
Per Aristóteles, en canvi, l’ànima serà el principi de la vida i defensa que si desapareix el cos també desapareix l’ànima, per la qual cosa no és immortal.
Segons Plató l’ànima té tres parts per naturalesa:
- Ànima racional: representa la raó, la intel·ligència i aspira a conèixer la veritat. Està situada al cap
- Ànima irascible: Representa el valor. Està situada al tòrax. És la part pròpia dels sentiments i les emocions.
- Ànima concupiscible: Representa els desigs. Està situada a l’abdomen i és la part on s’hi concentren els desigs, els pensaments innobles.
Els arguments que dóna Plató per demostrar la immortalitat de l’ànima són:
1. L’ànima recorda les idees obtingudes anteriorment, per tant és capaç de passar d’un estat a un altre. El que és natural és que una cosa torni a l’estat que tenia anteriorment i passi de l’existència a la pura contemplació del món de les idees. L’existència de l’ànima va més enllà de l’existència.
2. L’ànima és simple i tan sols es corromp allò que està format per parts. Com que allò que és simple no es pot corrompre, tampoc pot morir i per tant és immortal.
3. Ànima vol dir vida, principi del moviment, però aquest moviment vé de la seva pròpia naturalesa i per tant sempre tindrà vida, és a dir, serà immortal.
Cal afegir que l’antropologia platònica està estretament relacionada amb l’ètica i amb la política i per tant és molt difícil per no dir pràcticament impossible parlar d’antropologia sense referir-nos en cap moment a les altres dues.
La relació entre tot aquest plantejament i l’ètica platònica és senzilla, a cada part de l’ànima li correspon una virtut pròpia. Així doncs, prudència, valor i la calma, seran respectivament les virtuts que corresponen a les 3 parts de l’ànima, la racional, la irascible i la concupiscible.

Textos

"Posem que l’ànima s’assembla a una força que té naturalment un parell de cavalls alats i l’auriga.
Tots els cavalls i els aurigues dels déus són bons i de bona nissaga, però els dels altres presenten una
mescla. Pel que fa a nosaltres, en primer lloc el conductor mena una biga; dels cavalls, un és bell i bo
i és fill de pares iguals; l’altre els és contrari i fill de pares també oposats. 0 sigui que conduir-nos a
nosaltres és cosa necessàriament dura i difícil."


"Pausanias ha empezado muy bien su discurso, pero pareciéndome que a su final no lo ha desenvuelto suficientemente, creo que estoy en el caso de completarlo. Apruebo la distinción que ha hecho de los dos amores, pero creo haber descubierto por mi arte, la medicina, que el amor no reside sólo en el alma de los hombres, donde tiene por objeto la belleza, sino que hay otros objetos y otras mil cosas en que se encuentra; en los cuerpos de todos los animales, en las producciones de la tierra; en una palabra, en todos los seres; y que la grandeza y las maravillas del dios brillan por entero, lo mismo en las cosas divinas que en las cosas humanas. Tomaré mi primer ejemplo de la medicina, en honor a mi arte."


Vocabulari
Ànima: (Psyché) Principi de vida i de moviment. Lloc on es troben les facultats morals i intel·lectuals. Per Plató es divideix en tres parts : Raó, ànim, apetit.. Pels òrfics és immortal, preexistent i transmigra (metempsicosi) d'un cos a l'altre. Per Descartes equival a substància pensant inextensa que pot existir sense el cos.
Afectivitat: facultat que ens permet experimentar estats d'ànim.
Antropocentrisme: tendència a considerar l'ésser humà com el centre, de manera superior, de tot el que existeix.
Antropologia: En sentit general és l'estudi de l'Anthropos=aquell que mira cap amunt=humà. En llatí homo=Aquell que és nat de la terra. Es pot dividir en Antropologia biològica que estudia l'evolució dels humans, Antropologia física que estudia l'esquelet i anatomia humanes a partir de restes fòssils, Antropologia cultural que estudia com es transmeten socialment les informacions que permeten als humans adaptar-se al medi, i per últim Antropologia filosòfica que va ser definida per Max Scheler (s. XIX ) com l'estudi de les característiques específicament humanes.
Bé (Agathon): Destí moral de l'ànima humana i objecte superior de coneixement. Plató el compara al sol. També és entès com a rectitud (orthothes)
Comunicació: transmissió d'informació de manera interactiva intencional entre un receptor i un emissor.
Cosmovisió: Alemany = Weltanschaung. Interpretació que dona sentit a tot el que envolta a l'humà i a ell mateix.
Dialèctica: Procés de síntesi entre dos contraris (Heràclit) Art de la discussió mitjançant el diàleg. Procés mental de comprensió de la realitat que consisteix en contraposar una idea amb la seva contrària per tal d'assolir una síntesis. (Plató: el pensament és el diàleg de l'ànima amb si mateixa).
Fenomen: És el que se'ns apareix a través de l'experiència.
Inconscient: Part del psiquisme constituïda per desigs i processos viscuts dels quals no en podem disposar perquè s'escapen del nostre control conscient.
Intuïció: Coneixement que es presenta d'una manera immediata. Coneixement directe i immediat d'una veritat evident, que no deixa lloc per a cap dubte.
Objectiu: Allò que es pot atribuir a l'objecte independentment del subjecte. Que és vàlid per a tothom. També té el sentit de finalitat perseguida en una acció.
Opinió: Coneixement que es situa entre la creença i la ignorància.
Racionalisme: Doctrina que estableix que els nostres coneixements sobre la realitat procedeixen de la raó ( i no dels sentits). La raó és l'àmbit i el mètode per assolir la veritat.
Saber: Capacitat cognoscitiva humana que ens permet donar un sentit a tot el que ens envolta. Coneixement actiu, indirecte i mediat.
Solipsisme: Creença segons la qual només existeixo jo; tota la resta no és més que representacions de la meva ment.





Antropologia grup B

BIOGRAFIA DE PLATÓ

Plató, (Πλάτων Plátōn en grec, Aflatun en àrab) (ca. 21 de maig de 427 a.C - 347a.C) va ser un filòsof d'immensa influència en la Grècia Clàssica. Va ser deixeble de Cràtil i de Sòcrates, i mestre d'Aristòtil. En comparació amb altres socràtics, és anomenat el socràtic major. El seu treball més important va ser La República (Grec Politeia, 'ciutat') en el qual subratlla la seva visió d'un estat "ideal". També va escriure Lleis i diversos diàlegs que tenen com a figura central el personatge Sòcrates.
En els diàlegs del Timeu i el Críties, es narra la "història veritable" o alétheia -segons les seues pròpies paraules- de la civilització Atlant i de l'Illa Atlantis o Atlàntida. En el Timeu esmenta també el que ara coneixem com els sòlids platònics.

L' ANTROPOLOGIA:
L'ésser humà és un compost de cos i ànima, encara que per Plató la realitat de l'ésser humà és la seva ànima. Així ho diu en el diàleg Alcibíades.
Origen de l'ànima
En el Fedro afirma que l'eternitat de l'ànima humana és immortal, indivisible, espiritual i simple i pertany al món de les Idees, on és feliç amb la seva contemplació. Les ànimes marxen en processó sobre un carro conduït per un auriga llençat per dos cavalls halats, un blanc i altre negre. El cavall negre es desboca i es precipita en el món sensible arrossegant al carro i al auriga amb ell. El auriga simbolitza l'aspecte racional de l'ànima humana. El cavall blanc l'aspecte irascible, i el cavall negre, el concupiscible. Les ànimes, arriben al món sensible per a encarnar-se en els cossos com càstig de la seva concupiscència. En el Fedón, exposa diverses proves de la seva immortalitat, la principal es deu al fet de la seva simplicitat, al ser simple no pot destruir-se, ja que la destrucció o corrupció suposa la separació dels elements components. L'ànima humana té tres funcions o aspectes, simbolitzats en el mite anterior:
1 . L'aspecte concupiscible (epizimía), d'on procedeixen els impulsos més innobles o irracionals, les baixes passions, se situa en el ventre.
2 . L'aspecte irascible (zimós), d'on procedeixen les passions i sentiments nobles, se situa en el pit.
3 . Finalment, la funció més noble, la racional (logotips) situada en el cervell.
Plató assembla la unió entre el cos i l'ànima com el genet i el cavall com el pilot i la nau que governa. L'únic sentit de la vida és precisament l'alliberament dels lligaments materials

LA TEORIA DE LES IDEAS DE PLATÓ I EL SEU SIGNIFICAT ANTROPOLÒGIC

L’objectiu de Plató en la seva obra és contribuir a la recuperació social de la ciutat-estat d’Atenes, gràcies a la reforma moral de tots els seus ciutadans. És per tant, una finalitat política a la que s’hi ha d’arribar a través d’uns medis ètics. És en el camp ètic-polític, o dit d’una altra manera, antropològic-social, en el que va treballar plató i en el que van sorgir-li algunes dificultats. La seva teoria de les Idees contribueix a solucionar tots aquests problemes.

- La primera dificultat és la relativització de la conducta que impedeix diferenciar i defensar el que està bé respecte del què està malament.

- La segona és la subjectivació del coneixement que torna impossible la recerca de la veritat.
- La tercera és la profunda desconfiança dels seus contemporanis a admetre qualsevol possibilitat d'accedir al real i superar el món de l'aparença, del món sensible.
Veurem com utilitza la teoria de les Idees per combatre aquestes objeccions pròpies del clima advers creat pels sofistes, afavorit, en gran part, pel pessimisme generat per la derrota en la guerra del Peloponeso. L’estratègia plantejada continua aquests tres passos:
. És una obligació moral la recerca del bé.
.És possible arribar conèixer.
.La seva realitat perdura amb independència del subjecte.

Què és una obligació moral queda perfectament descrit en el famós “mite de la caverna”. Aquí descriu l’actitud de l’individu que opta per abandonar el món de les ombres i caminar en la recerca de la llum. El remarca d'alliberament i no escatima els avisos sobre les dificultats que comporta aquesta feina. Tot el relat pot considerar-se un estímul i un pas a l'èxit d'aconseguir-ho. És una obligació per tot aquell que ha pres consciència del problema, però no l'única, perquè una vegada aconseguit l’objectiu sorgeix l’obligació de tornar a ajudar als que encara estan encadenats. El compromís d’ajudar és la justa correspondència als serveis rebuts amb anterioritat. El coneixement és una tasca solidària. La mostra és immediata és la de l’autor escrivint aquest mite. Per mostrar que és possible arribar a conèixer, Plató apareix en primer lloc a l’aforisme socràtic “ virtut del coneixement”. Si tots estem dotats d’aquesta facultat que s’orienta cal al bé, únicament la ignorància pot justificar el mal. Del sensible es pot arribar per reminiscència a les idees de tot tipus. Això també serveix pel saber moral. I encara amb més motiu, ja que en la jerarquia de les Idees, el Bé figura com la suprema, per tant sempre que avancéssim en el coneixement, estaríem mes prop del bé i mes lluny del mal. Ara falta mostrar que allò que s’hi arriba mitjançant el coneixement té una realitat independent del de la nostra ment. I no tindria caràcter d'imposició sobre l’individu, aquest no se sentiria obligat. Però a mi com se’m presenta és com “eidos” , Idees, és a dir, la màxima realitat, no aparent, eternes, prefectes, vertaderes. Tot i això em són accessibles perquè tot el sensible hi participa i les reflexa, i en contacte amb aquesta realitat sensible, s’arriba per anamnésis a la realitat intel·ligible que està construïda per les Idees.
Com es veu, Plató ha passat d’un plantejament ètic-polític a la qüestió ontològica del que realment és, i per passar d’un a l’altre utilitza la teoria del coneixement que bàsicament es sintetitza en el seu famós “aprendre és recordar” Aquests són els tres pilars del sistema platònic: l’ètic, el gnoseológic, i l’ontològic. Els tres representats en la seva teoria de les Idees que tot ho il·lumina, el viure de l’home en aquesta triple dimensió.
Però al mateix temps, la teoria de les Idees pressuposa la preexistència de l’ànima i la seva perdurabilitat. Plató recorre a l’extensa creença per explicar la contemplació de les Idees per part de l’ànima, la possibilitat d’anamnesis, i l’aspiració a una existència millor en la següent unió de l’anima a un altre cos. Des del seu punt de partida fins el seu objectiu últim, sembla l'ètica la predominant en tot el seu sistema.

Dualisme antropològic: Plató, basant-se en elements òrfics i pitagòrics, elabora una teoria antropològica coma suport de les seves concepcions ètiques i polítiques. La seva concepció és dualista: concedeix l’ésser humà com un compost de cos (sôma) i ànima (psijé) units accidentalment.

El cos és una cosa sensible més que es genera i es mor. És un obstacle per aconseguir la perfecció, per tant la missió de l’ésser humà en vida és tractar de purificar-se per poder ascendir l’ànima al seu lloc natural: el món de les idees, arribant a la felicitat. És la tomba de l’ànima.


L’ànima és immortal i domina sobre el cos. És una substància homogènia. La seva activitat pròpia és la contemplació de les idees i construeix l’essència de l’ésser humà, per tant, l’antropologia platònica és una psicologia. Plató divideix l’ànima en tres parts.
· La teoria de l’ànima: L’ànima és el fondament del moviment i de la vida. Prové del llatí ánima, que és el que anima a un cos, pel que té moviment.

L’ànima és el principi del coneixement. Coneixem gràcies a l’ànima. S’identifica amb el noûs, és una intel·ligència capacitada per coneixer les autèntiques realitats: les idees.

Te diverses capacitats o dynamis. Té tres dimensions i funcions:

-
Racional: representada per l’auriga, que és la que contempla les idees, la que pren decisions.
- Irascibles o volitiva: és la dimensió en què radiquen els impulsos voluntàries.
-
Concupiscible o apetitiva: és la font dels desitjos i les passions relacionades amb el cos.
Plató defineix el comportament adequat com una virtut. La virtut corresponent a la raó és la prudència, la irritable és la fortalesa i la de concupicible és la temprança. Existeix una quarta virtud que consisteix en l’equilibri i harmonia entre les parts: la justícia.
Plató, al igual que Sòcrates, afirma la immortalitat de l’ànima per la seva reminiscència per no ser engendrada, per ser simple i per justícia universal.
L’ascens de l’ànima del sensible a l’intel·ligible: l’ànima està tancada al cos. L’ésser humà ha de tornar el seu estat natural, purificant-se per fer l’ànima bona i virtuosa. Plató proposa quatre camins per aconseguir-ho:
- Amor: ascens fins a la perfecció a partir de les coses belles com a tensió allò que del qual manca.
-
Dialèctica: mètode cognoscitiu que eleva l’ànima a l’intel·ligible.
-
Mort: Plató creu en la pertinència de l’ànima. La mort allibera l’ànima del cos.
Vida virtuosa: la virtut és el què permet a l’ànima tornar el seu equilibri inicial.

· EL FEDÓ QUATRE ARGUMENTS SOBRE LA IMMORTALITAT DE L’ÀNIMA

Podríem dir que el Fedó és el primer intent de síntesi antropològica que troben en la història del pensament occidental. Aquí es plantegen ja les grans preguntes sobre l’home, que fins aleshores mai no s’havien expressat d’una manera tan conscient: Què és l’home? Quins elements el constitueixen? Quina és la seva relació amb el món que l’envolta? Quin és el sentit últim de la seva existència?
Josep Vives i Solé, Introducció a la seva traducció del Fedó,Ed.62, 1999

· MITES RELACIONATS AMB L'ANTROPOLOGIA PLATÒNICA

El mite de la caverna.


«SÒCRATES: Imagina't, doncs, uns homes en un altre subterrani com una caverna -amb l'entrada que s'obre cap a la llum-, on es troben des de la infància i lligats de cames i coll, de manera que han de mirar sempre endavant, sense poder girar el cap a causa de les cadenes. Suposa que, darrera d'ells, a certa distància i a certa alçada, hi ha un foc que els fa claror i un camí entre aquest foc i els captius. Admet que un mur voreja el camí, com els parapets que els xerraires de fira posen entre ells i els espectadors per amagar les trampes i mantenir en secret les meravelles que mostren.
-M'ho imagino, va dir.
-Afigura't ara, al llarg d'aquesta tàpia, uns homes que porten tota mena d'objectes que són molt més alts que el mur, els uns amb forma humana. d'altres amb forma d'animals, fets de pedra, de fusta i de tota mena de materials; i, com és natural, dels qui transporten els objectes, uns s'aturen a conversar i d'altres passen sense dir res.
-És estranya, digué, l'escena que descrius, i són estranys els presoners.
-S'assemblen a nosaltres, vaig dir jo; en efecte, aquests, després de si mateixos i dels altres, ¿creus que hauran vist res més que les ombres projectades pel foc cap al lloc de la cova que està enfront d'ells?
-No pot ser d'altra manera si estan obligats a mantenir llurs caps immòbils tota la vida.
-¿I què hi ha dels objectes transportats?
¿No creus que succeeix això mateix?
-Sens dubte.
-¿No creus que si els objectes tinguessin la capacitat d'enraonar entre ells, els presoners creurien que les ombres que veuen són objectes reals?
-És clar.
-¿I què passaria si la presó tingués un eco a la paret del davant dels presoners?
Cada vegada que un dels vianants enraonés, ¿no creus que ells pensarien que són les ombres les qui enraonen?
-Per Zeus, jo bé ho crec, digué.
-Certament, vaig seguir jo, aquests homes no poden considerar altra cosa com a vertadera que les ombres dels objectes.
-Així ha de ser.
-Examina ara, vaig continuar jo, què els passaria, a aquests homes, si se'ls deslliurés de les cadenes i se'ls guarís del seu error. Si algun fos alliberat i de seguida fos obligat a aixecar-se i a girar el coll, i a caminar i a mirar cap a la llum, en fer tots aquests moviments experimentaria dolor, i a causa de la llum seria incapaç de mirar els objectes, les ombres dels quals havia vist. ¿Què creus que respondria el presoner si algú li deia que el que veia abans no tenia cap valor, però que ara, que està més pròxim de la realitat i que està girat vers coses més reals, hi veu més correctament? ¿I si, finalment, fent-li mirar cadascuna de les coses que li passen pel davant, se l'obligués a respondre que el que havia vist abans era més vertader que les coses mostrades ara?
-Així és, va dir.
-Així, doncs, si, a aquest mateix, l'obliguessin a mirar el foc, ¿els ulls li farien mal i desobeiria, i es giraria altra vegada cap aquelles coses que li era possible mirar, i continuaria creient que, en realitat, aquestes coses són més clares que les que li mostren?
-Sens dubte seria així, va dir.
-I, vaig prosseguir, si aleshores algú, per força, l'arrossegués pel pendent abrupte i escarpat, i no el deixés anar abans d'haver arribat a la llum del sol, ¿no és cert que sofriria i que es revoltaria en ser tractat així, i que un cop arribat a la llum del sol, s'enlluernaria i no podria mirar cap de les coses que nosaltres diem que són vertaderes?
-No podria, digué, almenys no de cop.
-Necessitaria acostumar-s'hi, si volia contemplar les coses de dalt.
De primer, observaria amb més facilitat les ombres; després, les imatges dels homes i de les coses reflectides a l'aigua; i, a la fi, els objectes mateixos. Després, tot aixecant la vista cap a la llum dels astres i de la lluna, contemplaria, de nit, les constel.lacions i el firmament mateix, molt més fàcilment que no pas durant el dia el sol i la llum del sol.
-És clar que sí.
-Finalment, penso que podria mirar el sol, no només la seva imatge reflectida en les aigües ni en cap altre indret, sinó que seria capaç de mirar-lo tal com és en si mateix i de contemplar-lo allà on veritablement és.
-Necessàriament, digué.
-I després d'això ja podria començar a raonar que el sol és qui fa possibles les estacions i els anys, i és qui governa tot el que hi ha a l'espai visible, en certa manera, la causa de tot allò que els seus companys contemplaven a la caverna.
-És evident, digué, que arribaria a aquestes coses després d'aquelles altres.
-I doncs, què?
Ell, en recordar-se del seu estatge anterior i de la saviesa d'allà i dels qui aleshores estaven encadenats, ¿no creus que se sentiria feliç del canvi i compadiria els altres?
-Certament.
-¿I creus que envejaria els honors, lloances i recompenses que allà sota donaven a qui millor observava el passar de les ombres, a qui amb més seguretat recordava les que acostumaven a desfilar al davant, al darrere o al costat d'altres, i a qui, per aquest motiu, era capaç d'endevinar d'una manera exacta el que vindria? ¿Tu creus que desitjaria tot això i que tindria enveja dels antics companys que gaudeixen de poder o són més honrats, o bé preferiria com l'Aquil.les d'Homer "passar la vida al servei d'un pagès i treballar per un home sense béns" i suportar qualsevol mal abans que tornar a l'antic estat?
-Jo bé ho crec així, digué, que més s'estimaria qualsevol sofriment que no pas tornar a viure d'aquella manera.
-I pensa també això que et diré. Si aquest home tornés altra vegada a la cova i s'assegués a la seva antiga plaça, ¿no es trobaria com cec, en arribar de sobte de la llum del sol a la fosca?
-Sí, certament, digué.
-I si hagués de tronar a donar la seva opinió sobre les ombres per a competir amb aquells homes encadenats, mentre encara hi veu confosament abans que els ulls no se li habituen a la fosca -i el temps per a habituar-s'hi seria llarg-, ¿no és cert que faria riure i que dirien d'ell que, per haver volgut pujar, tornava ara amb els ulls malmesos, i que no valia la pena ni tan sols d'intentar l'ascensió? I a qui intentés deslligar-los i fer-los pujar, si el poguessin prendre amb les seves pròpies mans i el poguessin matar, ¿no el matarien?
-Sí, certament, digué.
-Aquesta imatge, doncs, estimat Glaucó, és aplicable exactament a la condició humana, equiparant, d'una banda, el món visible amb l'habitacle de la presó i, de l'altra, la llum d'aquell foc amb el poder del sol. I si estableixes que la pujada i la visió de les coses de dalt són l'ascensió de l'ànima vers la regió intel.ligible, no quedaràs privat de conèixer quina és la meva esperança, ja que desitges que parli. Déu ho sap si em trobo en el cert, però a mi les coses em semblen d'aquesta manera: a la regió del coneixement, la idea del bé és l'última i la més difícil de veure; però, un cop és vista, es comprèn que és la causa de totes les coses rectes i belles: en la regió del visible engendra la llum i l'astre que la posseeix i, en la regió de l'intel.ligible, és la sobirana única que produeix la veritat i l'enteniment; i cal que la contempli aquell que es disposi a actuar assenyadament tant en la vida privada com en la pública.»

EXPLICACIÓ

El mite de la caverna es una al·legoria de la teoria de les idees, també fa un retrar antopologic de la conflictiva situació humana, que serien les idees basiques que traça plató per accedir al coneixement.
En el mite es pot veure el dolorós i escarpat camí del coneixement. Un home encadenat a l’interior de la foscor que simbolitza la condició humana inicial, ignorant i enganyada. El món de l’interior de la caverna és el mon de les coses. El camí de sortida representa el proces de coneixement. Els dos mons del mite corresponen als mons de la metafisica i el camí de sortida ens mostra el dificil acces al coneixement. Una part important del mite està dedicat a la descripció de la cova o caverna.

EXPLICACIÓ: Mite de la línia

Per a Plató, el coneixement és apropament a la veritat, un cop superats la ignorància, l’engany i la confusió. Ara bé, on resideix aquesta veritat? On podem trobar-la? Segons Plató, i per oposició al món canviant i confús que ens envolta, la veritat es troba en el món ideal o intel•ligible. Per això, el coneixement s’entén com un procés d’apropament i contemplació de les idees.

Plató exposa, mitjançant la imatge d’una ratlla partida amb segments, els diferents nivells de coneixement, és a dir, els diferents moments, en el camí cap a la visió de les idees. A aquests moments hi corresponen diferents nivells de realitat. Cal tenir com a rerefons, el mite de la caverna.