Coneixement grup A

El coneixement de Plató
Estudiant què va pensar Plató del coneixement, hem vist que distingeix entre diversos graus de coneixement, per ell coneixem de dues maneres diferenciades. Ho divideix en dos tipus de coneixement: l’opinió (doxa), i el saber o ciència (episteme):

Doxa és una paraula grega que significa opinió. Va ser un concepte que va utilitzar Parmènides, per distingir “la via de la veritat” amb la “via de la opinió”. Es tracta d’un coneixement fenomènic. Per a Plató la doxa té graus: eikasia o imaginació i Pistis, fe o creença.

  • Eikasia o imaginació: és el coneixement menys fidel a la realitat, ja que es basa en les còpies (món físic) d’allò que és real (les idees). Aquest coneixement es basa en la percepció sensible. Per exemple: el reflex d’un objecte a l’aigua seria una imaginació i la imatge que es veu a l’aigua no té gairebé ésser.
  • Pistis o creença: grau de coneixement que es correspon amb el món físic i engloba els sers orgànics i inorgànics, els artificials i creats per l’home. La física no és una ciència de tot allò que és real, sinó és l’aparença de la realitat. Per tant, no aporta veritats necessàries i absolutes. També es basa en l’observació sensible però ho fa intentant donar la raó dels fenòmens a través d’hipòtesis explicatives.

L’Episteme representa que és la ciència primera, la del saber en sí. Estructura les regles de formació de sabers diversos. Segmenten el temps històric en tres com per exemple el renaixement de l’època clàssica i de la modernitat. L’espisteme està dividit en nóesis (les idees) i en la dianoia.

  • Diainoia: pensament propi de les matemàtiques i la geometria. Aquests pensaments són coneixements entre la opinió i la noésis: el vertader coneixement de les idees.
  • Noésis: saber absolut, visió directa de les idees.

La fi de l’home és la fi de l’episteme, el quals l’home és el principal objecte de coneixement. És la estructura que compensa a l’home en la construcció del món. És un saber no metòdic sinó social, ideològic, col·lectiu, empíric...
És un saber construït metodològicament en oposició a les opinions individuals.
D’aquesta idea en neix l’epistemologia: branca filosòfica que tracta els problemes filosòfics que envolten la teoria del coneixement.
Podríem classificar els graus de coneixement així:

Graus de coneixement


GRAUS DE SABER
OPINIÓ (DOXA)
SABER O CIÈNCIA (EPISTEME)

Eicasía (Imaginació)

Pisis (fe o creença)

Dianoia (raó discursiva)
Noesis (raó intuïtiva)
OBJECTES DE COEIXEMENT

Imatges

Objectes

Elements matemàtics

Idees


MÓN SENSIBLE
MÓN INTEL·LIGIBLE
L’AL·LEGORIA
INTERIOR DE LA CAVERNA
EXTERIOR DE LA CAVERNA
||

Plató a vegades contraposa l’episteme i la doxa, per a ell l’episteme només té desenvolupament en el món de les idees. Criticava la doxa, però encara més a les persones que feien del fals coneixement i de la saviduria com un mètode de lucre personal. Els anomenava “doxòfores” perquè les paraules que deien a l’Àgora eren més ràpides que el seu pensament.
Existeix una relació entre el doxa i l’episteme explicat a través de l’al·legoria de la caverna.

Article sobre el mite de la Caverna i la seva interpretació:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Mite_de_la_caverna

Vídeo sobre el mite de la caverna:
http://es.youtube.com/watch?v=nxVwsKNv08Q

Glossari de paraules relacionades amb el coneixement:

Anámnesis: (record) és el materialisme filosòfic. Ens remet a la presència de formes o models ja realitzats en la mesura en què només a partir d’ells podem entendre la constitució dels plans o programes, que obliga a concebre el “futur projectat”.
Doxa: (opinió) és el coneixement situat entre la creença i la ignorància, no ens ofereix cap certesa absoluta i només podria ser un coneixement aparent de la realitat.
Episteme: (ciència) Els filòsofs grecs l’utilitzaven per referir-se al coneixement vertader, en contraposició al coneixement aparent, a la creença raonable. Per Plató és el coneixement vertader que és immutable, la veritable realitat en contraposició de la doxa.
Eikasía: (imaginació) És el coneixement menys cert, discuteix sobre les copies (el món físic) o el reflex del real (les idees).
Pístis: (creença) És el grau de coneixement que correspon ontològicament amb el món físic i abasta tant a éssers orgànics i inorgànics com els éssers artificials i creats per l’home. La física no és una ciència del real sinó de l’aparença de la realitat y per tant, no aporta veritats necessàries i absolutes.
Diánoia: (raó discursiva) Remet la capacitat de la raó d’obtenir coneixements mitjançant la progressió des de les primeres premises a una conclusió que deriva necessàriament d’elles, es a dir, el coneixement obtingut mitjançant causes i principis.
Noesis: (intuir, pensar) És l’activitat del pensament que accedeix a un coneixement directe i immediat de l’objecte. S’oposa a la percepció sensible, a la diànoia. Per Plató representa el grau més elevat de coneixement.
Alétheia: (veritat) Si volem conèixer alguna cosa amb seguretat hem d’allunyar-nos el més possible de la informació obtinguda a través dels òrgans sensorials.
Episteme: Tot l’universal i necessari que trobem en les coses no ho aprenem a través de la nostra experiència sensible, sinó mitjançant la raó. Consisteix en salvar les aparences buscant principis absoluts i permanents on detenir-se. Sense ciència no seria possible establir lleis i el món estaria enmig del caos. L’existència de les idees atorga al món ordre i racionalitat.



QUE PENSA PLATÓ DEL CONEIXEMENT?

Plató pensa que l’autèntic coneixement no és mai coneixement del particular concret, sinó de l’universal abstracte, cal fixar-se en la forma o la idea de les coses. Plató va fer la teoria de les idees, centre de tota filosofia i per explicar com s’arribava al coneixement feia servir mites.
La justícia, l'honestedat, la bondat, no podia dependre de les decisions humanes, sinó que els valors havien de ser absoluts, és a dir, independents de les opinions dels homes.
Plató havia reflexionat molt sobre le fet del canvi constant, ja que el seu primer Mestre va ser Cràtil que seguia les doctrines d'Heràclit: hi havia un canvi permanent. Ell buscava allò que no era canviant i per això li convencia més el que deia Parmènides, el ser era immutable, absolut. Si la realitat que ens ofereixen els sentits és l'única realitat, resultarà que és impossible que coneguem res, ja que aquesta és concreta, múltiple, canviant.
Plató creu en la reminiscència de l’ànima , existeix abans que l'home concret al qual dóna vida i per això cada individu ha conegut abans el que ja que en un temps anterior l'ànima ha conegut aquesta realitat veritable o món de les idees perfectes, que s'identifica amb el bé.
La idea del bé és l'objecte del coneixement, i a partir d'ella adquireixen sentit la justícia, la bellesa, la veritat i totes les idees per un procés d'imitació
L'ànima (psiqué) és el principi de vida del cos (separada d'aquest) i es compon de tres parts o sub-ànimes però la única que pot accedir al món de les idees i a la contmplació del Bé és la racional, per tant aquesta ànima pensa o posseix la raó
L'ànima existeix abans que l'home concret al qual dóna vida i per això cada individu ha conegut abans el que ja que en un temps anterior l'ànima ha conegut aquesta realitat veritable, que s'identifica amb el bé.
La idea del bé és l'objecte del coneixement, i a partir d'ella adquireixen sentit la justícia, la bellesa, la veritat i totes les idees per un procés d'imitació










Coneixement grup B

La tradició de la Grècia clàssica, els seus ensenyaments ens construeixen tot un identitari mínim que resideix en la nostra memòria secular i que ens està transmès per la nostra forma social, aquesta ens aporta el raonament lògic necessari per a fer la introspecció que, necessària, ens porta a descobrir en nosaltres mateixos els valors de la ètica i la moral a partir de la interpretació i la consciència del “jo” més íntim i personal, un procés que en el transcurs d’un temps inconcret delimita un nou espai de coneixement, com una nova presència vital.

Tal com ens proposa Plató en el llibre VIII de La República a partir de la màxima socràtica que ens defineix el “mite de la caverna”, descobrir-se a un mateix i conèixer-se, pot resultar difícil, però representa una aposta necessària en la nostra convivència social, en la interpretació dels nostres propis fets heteronòmics.

La didàctica de la filosofia amarada del simbolisme que ens aporta l’epistemologia platònica ens obre els camins per trobar-nos a nosaltres mateixos i descobrir les essències tant del que som com del que creiem ser, així com sortir a la recerca de solucions en aquesta nostra pròpia realitat en conflicte amb la realitat d’altres.


external image 20070718klpprcfil_11.Ies.SCO.jpg




Esquema dels set règims polítics (sis models imitatius i un model perfecte)

Imperfecte

1- Un:
tirania
4- molts:
democàcia
2- pocs:
oligarquia
5- pocs:
aristocràcia
3- molts
democracia
6- un:
regne

Perfecte


7- govern del polític-filòsof, per sobre de la llei



El problema que tracta Plató és com conciliar la teoria del ser parmenídes amb l'esdevenir d’Heràclit. La realitat se'ns mostra plural, efímera, múltiple, en un esdevenir constant d'éssers heterogenis i, fins i tot, contraris. Com poder conèixer aquesta realitat tan inestable? Com poder aprendre-la si es troba en continu canvi? N’hi ha d'haver una mica que romangui sempre, que sigui estable i que ens permeti diferenciar a uns éssers d'altres per a poder pensar-los i reconèixer-los. Si no, com podríem saber, per exemple, que un acte és valerós o que un objecte és blau? Té forçosament que existir el valor mateix, el valor en si, absolut, perquè jo pugui referir-lo a les diferents accions que es realitzin i que siguin tals. Ha d'existir el blava en si perquè jo pugui reconèixer com blau un objecte qualsevol. Aquests conceptes absoluts (el Blau en si, el Valor en si, el Just en si), són denominats per Plató IDEES i aquestes responen a la pregunta socràtica Què és? És a dir, pregunten per la determinació o essència de de cada cosa: l'ésser propi de cada cosa, el que fa que cada cosa sigui el que és (valerosa, blava, justa, etc. ).

TEORIA DEL CONEIXAMENT
Per a resoldre el problema referent a la relació o connexió entre el món de les Idees i el món sensible, Plató recorre en la República a la dialèctica. Per sobre de l'opinió està la ciència (episteme) o, amb més exactitud, la multiplicitat de les ciències, perquè Plató observa que cadascuna de les ciències delimita o retalla del real una parcel·la, un àmbit particular, i que per a estudiar aquest camp particular construeix una hipòtesi explicativa que de raó dels continguts d’aquest camp. Per un raonament que es pot comparar per avançat als quals efectuar Descartes, conclou que ha d'existir una ciència molt general que és el pressupost de les ciències particulars. Però per sobre d'aquesta ciència mateixa està el que és absolutament diferent de tota hipòtesi, el Bé, principi suprem que no podem veure. Per això és necessari remuntar-se a la ciència anhipotética, que serà la ciència fonamental. A ella al·ludeix Plató quan parla de la destrucció de les hipòtesis.
Tota aquesta ciència no és més que un moment constitutiu del procés social i polític intern de la Ciutat Ideal.
En el Llibre VII de la República, Plató ens presenta el mite de la caverna. Plató ens intenta construir una imatge o un model explicatiu de la condició o situació humana. Som presoners encadenats, que veuen desfilar unes imatges sobre el mur que està davant ells. Si volem representar-nos-les, no ja enfrontant-nos a imatges, sinó a realitats, cal que les imaginem guiats per algun home superior (el Filòsof), per a franquejar les vores de la caverna; sens dubte, al sortir i mirar la llum, seran enlluernats, però això només és el principi. Estaran, amb tot, en la regió del cognoscible, en aquesta regió de la qual bé podem dir que està dominada pel incognoscible, perquè la naturalesa del Bé tot just és visible i tot just cognoscible; i aquest Bé és la causa universal de tota certesa i de tota bellesa; el mateix que el Sol és la font de les generacions sensibles, el Bé, sol intel·ligible, és font de tot la veritat que existeix en el món intel·ligible.
IMG.jpg


4.1. La teoria del coneixement: l'anàlisi del coneixement en Plató

L'anàlisi del coneixement en Plató no és objecte d'un estudi sistemàtic, abordat en una obra específica dedicada al tema, sinó que, com ocorre amb altres aspectes del seu pensament, es planteja en diversos dels seus diàlegs, en general en el curs de la discussió d'altres qüestions no estrictament epistemològiques, si exceptuem el Teetet, diàleg en el qual l'objecte la discussió és el coneixement.

L'explicació del coneixement en els filòsofs anteriors

El problema del coneixement havia estat abordat ja pels filòsofs presocràtics. Recordem la distinció feta per Parmènides entri la via de l'opinió i la via de la veritat. Existeixen, per Parmènides, dues formes de coneixement: una basada en les dades dels sentits i l'altra basada en la raó. La via de l'opinió, en la mesura que remet a les dades sensibles, procedents d'un món aparentment en esdevenir, no constituïx un veritable coneixement: la seva falsedat li vindria de l'acceptació del no ser, font de totes les contradiccions; en efecte, si el no ser no és com confiar en el coneixement que derivi de la seva acceptació? El veritable coneixement ens ho ofereix la via de la raó, a l'estar basada en l'ésser i rebutjar, per tant, tota contradicció. D'altra banda, l'ésser és immutable, pel que el veritable coneixement ha de ser també immutable. La veritat no pot estar sotmesa a la relativitat del sensible. Per als sofistes, no obstant això, el coneixement sensible és, simplement, el coneixement. La veritat o falsedat no poden existir com absoluts, estant sotmeses a la relativitat de la sensació. Si prescindim de la sensació, vam prescindir del coneixement. El que em sembla fred, és fred, segons Protàgores, encara que a un altre li pugui semblar calent: i per a ell serà calent. La raó ha de partir de les dades sensibles per a realitzar les seves operacions, pel que depèn absolutament d'ells. No té sentit parlar d'un coneixement racional com si fos una mica distint i encara oposat al coneixement sensible.



La crítica de Plató a les explicacions anteriors


En el Teetet, no obstant això, Plató realitzarà una crítica de les explicacions del coneixement donades per Protàgores negant:1) que el coneixement es pugui identificar amb la percepció sensible, ja que la veritat s'expressa en el judici i no en la sensació; 2) que ni tan sols es pot identificar el coneixement amb el "judici veritable" ja que podria formular-se un judici que resultés veritable i estigués basat en dades falses; 3) que tampoc es pot identificar el coneixement amb el "judici veritable" més una raó, doncs què podria afegir-se, mitjançant l'anàlisi, a un "judici veritable" que no contingués ja, i que li convertís en veritable coneixement? Plató admet, amb Protàgores, que el coneixement sensible és relatiu; però no admet que sigui l'única forma de coneixement. Creu, per contra, amb Parmènides, que hi ha altra forma de coneixement pròpia de la raó, i que es dirigeix a un objecte distint de l'objecte que ens presenta la sensibilitat: les Idees. El veritable coneixement ha de versar sobre l'ésser, no sobre l'esdevenir, i no pot estar sotmès a error, ha de ser infal·lible. El coneixement sensible, doncs, no pot ser el veritable coneixement ja que no compleix cap d'aquestes característiques.

FRAGMENTS I TEXTOS DE PLATÓ

· 1) La inmortalidad del alma en el "Fedó"
· 2) Mito de la caverna, "República", VII
· 3) Fragmento del "Menó"
· 4) Alegoría de la línea, "República", VI
· 5) Diálogo y filosofía (E. Lledó)