POLÍTICA GRUP A

Teoria Política de Plató

El procés històric i polític que li va tocar viure, juntament amb l'estudi de les diverses formes de govern, el van portar a una visió pessimista de la història: diu que cap de les formes de govern conegudes és bona perquè cadascuna d'elles es basa en el domini d'una classe sobre les altres (és injusta) i que són degeneratives (cadascuna és pitjor que la precedent).

Durant la seva joventut, el nucli principal de la seva recerca havia estat l’activitat política. La política, que ocupa un lloc considerable en la vida dels antics grecs i per tant també en el seu pensament i literatura, sempre ha estat molt important als ulls de Plató. Tenia una bella concepció de la política, ja que la considerava l’art més noble.
Plató era un home de ciutat, un home polític: la participació activa en la vida pública representava per ell un acte natural i noble de l’home.
En la dictadura dels 30 tirants, entre els quals hi havia parents i amics seus, el van incitar a participar en tasques de govern però Plató es va negar a participar en elles i fer-se còmplice d’una política que ja llavors va qualificar d’injusta.
Però les esperances que Plató havia dipositat respecte a l’obra d’aquests es va transformar en desil·lusió. Després de la caiguda dels trenta la restauració de la democràcia va incitar a Plató en la vida política; però llavors va succeir el fet decisiu que el va separar per sempre de la política del seu temps: el procés i la condemna de Sòcrates. Així doncs, quan la democràcia acabada de restaurar van executar a Sòcrates, Plató va patir un crisis tan profunda que va decidir allunyar-se definitivament de la política pràctica i dedicar-se a reflexionar sobre els seus fonaments des d’un punt de vista filosòfic i científic, amb l’intenció de descobrir la causa del fracàs de tots els sistemes polítics d’aquell temps.

Maneres de veure les diferents formes de govern gregues segons Plató:

  • Aristocràcia: és el règim més perfecte perquè governen els millors.

  • Timocràcia: predomina la classe militar, que oprimeix les classes inferiors.

  • Oligarquia: predomini dels rics, que només cerquen el benefici propi.

  • Democràcia: predomini dels pobres i/o ciutadans. És el règim més lliure, però també el més feble.

  • Tirania: conseqüència de la degradació de la democràcia. És la pitjor forma de govern de totes.


L'objectiu de tota l'obra de Plató és una forma de govern definitiva, justa i estable, que procuri el benestar de tots i no només d'uns quants. Arriba a la conclusió que l'Estat just és aquell en que cadascú compleix una funció que li és pròpia per naturalesa. Donat que la naturalesa de les persones ve determinada per la qualitat dominant de l'ànima de cadascú, resulta que hi ha:



Ànima racional: governants
Ànima Irascible: guardians
Ànima Apetitiva: productors

L’estat ideal segons Plató, es compon de tres classes. L’estructura econòmica de l’estat recau en la classe dels comerciants, la seguretat en els militars i el lideratge polític és assumit per als filòsofs i els reis. La classe a la qual pertany una persona ve determinada per un procés educatiu que comença en el naixement i continua fins que aquella persona assoleix el màxim grau d’educació compatible amb els seus interessos i habilitats. Els que completen tot el procés educacional es converteixen en filòsofs o reis. Són aquells les ments dels quals s’han desenvolupat tant que són capaços d’entendre la idea i, per tant, prenen les decisions més sàvies. En realitat, el sistema educacional ideal de Plató està, per sobre de tot, estructurat per acabar produint filòsofs i reis.

Plató associa les virtuts tradicionals gregues amb l’estructura de classes de l’estat ideal. La temperança és l’única virtut de la classe artesana, el valor és la virtut de la classe militar i la saviesa es caracteritza als governants. La justícia, la quarta virtut, caracteritza la societat en el seu conjunt. L’estat just és aquell en el que cada classe ha de portar a terme la seva pròpia funció sense entrar en les activitats de les altres classes. Plató aplica l’anàlisi de l’ànima humana, un esquema semblant: la racional, la voluntat i les ganes. Una persona justa és aquella l’element racional del qual, ajudat per la voluntat, controla les ganes. Existeix una evident analogia amb l’estructura de l’estat anterior, en la que els filòsofs o reis savis, ajudats pels soldats, governen la resta de la societat.

Per això cal que l'Estat es fonamenti en un sistema educatiu, que serveixi per situar cadascú al seu lloc (exercint la funció que s'escaigui a la seva naturalesa), de manera que governin els que ho poden fer: els filòsofs.
També estableix que ni els governants ni els guardians podran tenir propietat privada, ni família, sinó que viuran en un comunisme total, a fi que la seva situació de privilegi no el tempti a aprofitar-se'n.


external image raphael-Plato-Aristotle_yoest.jpg external image plato.jpg


Textos característics:

-Ben raonadament es pot dir que la multiplicitat de menjars és respecte de la gimnàstica el què és per a la música una melodia en què hi entren tots els tons i tots els ritmes.

-Aquesta comparació és molt exacta.

-Aquí la veritat produeix el desordre, allà engendra la malaltia. En la música, la senzillesa fa a l’ànima sàvia; en la gimnàstica, fa el cos sa. […] En un esta ton regnen el desordre i les malalties no tardaran a fer-se necessaris els tribunals i els hospitals. […] Hi ha en un estat senyal més segura d’una mala educació que la necessitat de metges i jutges hàbils no tan sols per als treballadors i el poble baix, sinó també per als que han rebut una educació pròpia d’homes lliures? ¿No és una cosa vergonyosa i una prova insigne de ignorància veure’s forçat a recórrer una justícia estranya pel fet de no ser un mateix just i convertir els altres amb amos i jutges del seu dret?

La República, 404.


-Ja veus, estimat amic, que en l’estat no hi ha pròpiament professió que correspongui a l’home o la dona per raó del seu sexe, sinó que havent dotat la natura de les mateixes facultats a tots dos sexes, tots els oficis pertanyen a tots dos.

Però la dona és amb tot més dèbil que l’home. […] s’haurà de triar dones de la mateixa classe com a companyes dels homes destinats a la vigilància de l’estat ciutat, ja que són capaces de fer-ho hi han rebut la natura les mateixes disposicions […]. Haurem de confessar de nou que no és contrari a la natura que les postres dones s’exercitin a la música i la gimnàstica.

La República, 455, 456ª.


-Considera si el regim de vida i la classe d’habitació que proposo als guardians és l’adequat. Vull , en primer lloc, que cap d’ells no tingui res propi que no sigui l’absolutament necessari; que no tinguin ni casa ni rebost on no pugui entrar tothom. Pel que fa a l’aliment, s’ordenarà que reben de la resta de ciutadans una retribució adequada, ni més gran ni més petita que la que necessiten anualment uns guerres forts, sobris i valents. Que mengen asseguts en taules comunes i que visquin junts com han de viure els guerrers en campanya. Se’ls farà entendre que els déus han posat en sa ànima or i argent divins i que, per tant, no tenen cap necessitat d’or i argent dels homes; que no els és permès d’atacar la posició d’aquest or immortal amb la barreja d’or terrenal; que l’or que ells tenen és pur, mentre que el dels homes ha estat sempre origen de molts crims; que a ells, a diferència dels altres ciutadans, els està prohibit de menjar i tocar or i argent, guardar-ne per a ells, adornar-se’n els vestits, beure en copes d’aquests metalls. Només així podran salvar-se a ells mateixos i salvar la ciutat; perquè si adquireixen terra, casa i diner s’hauran d’anomenar empresaris i pagesos més que no pas guardians, i de defensors dels altres ciutadans pesarien a ser tirants i enemics.

La República, 417-418.


Llevat que els filòsofs governin en els estats, o que els qui ara són anomenats reis governants filosofin de manera genuïna i adequada, i que coincideixin en una mateixa persona el poder polític i la filosofia, i que es prohibeixi rigorosament que marxin separadament per cadascú d’aquests camins les múltiples naturaleses que actualment ho fan així, no hi haurà, estimat Glaucó, fi dels mals per els estats ni tampoc, em sembla, per el gènere humà; tampoc abans d’això no es produirà, en la mesura del possible, ni veurà la llum del sol, l’organització política que ara acabem de descriure verbalment. Això és el que des de fa una estona vacil·lo a dir, perquè preveia que el meu pensament xocaria amb el dels altres; i és difícil d’advertir que no hi ha cap més manera de ser feliç, tant en la vida privada com en la vida pública.

Plató, La República, V, 473d-e










Política grup B

La política de plató


: BIOGRAFÍA:

Plató, va néixer a l’any 427 a.C. a Atenes i va morir al 347 a.C. a la seva ciutat natal. Va ser un filòsof grec, que havia set alumne de Sòcrates i mestre d’Aristòtil i que va crear un sistema filosòfic i un mètode d’exposició de la filosofia, que això el va convertir en el filòsof més important de tota la història.
Era fill d’una família aristòcrata i acomodada, que descendia de l’antic rei Codre. Tenia dos germans i una germana. Dos parents de la seva família van formar part dels trenta tirants, fen el cop d’estat antidemocràtic. Quan es va morir el pare de Plató, Aistó, la seva mare Perictíona es va casar amb Pirilamp, que era una antic amic de Pericles. Gràcies a Pirilamp Plató es va poder anar ficant en el món de la política i de la filosofia, ja que el seu pederasta tenia bons contactes en aquest ambient i això va facilitar a Plató.

Per sobre de les facilitats que va tenir per entrar en el món de la política, el que el va promoure més va ser per la falça justícia que hi havia, que va fe executar el seu mestre Sòcrates. Tant Paltó com el seu Mestre creien que el coneixement de la justícia ens poden fer més justos; però el coneixement i la justícia s’han de trobar en la filosofia.

Un dels punts claus de la seva vida van ser els viatges, en concret a Siracusa i a Sicília, ja que són els dos que hi ha més informació, però el viatge que va fer a Egipte va ser un dels més importants per a ell, però no s’ha trobat molta informació del que va passar.
Al 338 a.C. va viatjar en aquestes dues ciutats i allà va voler influir en la política de Dionis. Gràcies aquesta implicació per part seva va conèixer noves formes de govern que després va aplicar en la seva obra: La República. Plató es feia sentir a partir de manifestacions polítiques i això el va portar a la presó. Quan ja tornava cap a Grècia, el vaixell amb el qual ell viatjava com esclau, es va parar a Egina, una ciutat que estava en guerra contra Atenes. Allà ell va ser exposat i venut com a esclau, però per sort seva, Anníceres de Círene el va reconèixer entre tots els esclaus i el va comprar per tal de tornar-li a donar la llibertat que li havien pres. Després Plató li va voler tornar els diners que havia pegat Anníceres pel seu rescat, però ell no va acceptar els diners de Plató. Quan Plató va tornar del primer viatge a Sicília, amb els diners que Anníceres no va voler Plató va fundar l’Acadèmia
El 361 a.C. va fundar l’Acadèmia d’Atenes on hi va participar activament escrivint temes filosòfics sobre diversos temes, com per exemple: de la política, de l’ètica, de la metafísica i de l’epistemologia; tot i això les obres més famoses que va fer van ser els diàlegs, que sovint hi podem trobar humor i ironia. Gràcies a la noció de la vertadera veritat i la divisió entre doxa i episteme sabem que es va enfrontar a partir del diàleg amb Presocràtics i Sofistes. Amb l’Acadèmia els filòsofs es van aïllar de la ciutat. Ell també va rebre influències d’altres filòsofs com Pitàgores, Anaxàgores, Parmènides,

Entre les obres dialogades de Plató que s’han guardat, contínuament hi podem trobar exemples que són coneguts com a mites, al·legories o metàfores. Les seves obres més importants són els Diàlegs i la República.

Però el 529 d.C. l’Acadèmia va ser tancada per Justiniano, ja que aquest veia que aquesta acadèmia era una amenaça pel desenvolupament del cristianisme.
Plató va morir en el 347 a. C., dedicant-se en els seus últims anys de vida a impartir ensenyaments en l'Acadèmia de la seva ciutat natal

:Política DE PLATÓ:
Plató va trencar la relació amb Atenes, ja que el modal polític que utilitzaven creia que era injust, de poca coherència i perquè va ser el culpable de la mort del seu mestre Sòcrates. A partir d’aquí vol reformar la seva manera de veure, entendre i crear un nou estat de política.
Vol crear és un Estat utòpic, que consta d’un model molt aristocràtic. Plató en la carta VIII que explica la república esmenta quatre possibles malalties de l’estat perfecte, hi aquestes malalties són altres tipus d’estat: Timocràcia, Oligarquia, Democràcia i Tirania; per això ell va intentar crear un altre tipus d’estat.
La República és una obra que va crear en la seva etapa de maduresa i que l’objectiu d’aquesta obra va ser determinar en què consisteix la justícia i trobar l’estat ideal. Per tal d’elaborar la filosofia política d’un estat ideal, va escriure el Fedro, que és el que desenvolupa la teoria psicològica; El Timeo, que és un assaig de la cosmologia racional influïda per les matemàtiques de Pitàgores; per últim el Teeteto, que és el primer estudi conegut sobre la filosofia de la ciència.
Plató tenia clar que la ciutat ha d’existir per tal de poder satisfer els necessitats de l’ésser humà i el primer fi que s’ha d’aconseguir és un benestar econòmic. Per tal de solbentar aquest punt tant important, Plató va tenir en comte que l’home té diferents capacitats i habilitats, per tant s’ha d’introduir una divisió de treball per tal de poder organitzar la societat. La ciutat ideal ha d’acceptar a tots el tipus de treballadors que hi hagin, ja que d’aquesta manera els treballadors podran mantenir la ciutat en molt bon estat i es podrà aconseguir l’objectiu primordial que és que l’home pugui tenir una vida feliç. El que s’ha de tenir clar per tal de poder viure en un estat ideal, és que cada classe ha d’estar per la seva feina i no criticar les altres classes.
Plató també té clar que a mida que la societat augmenta, els recursos disminueixen hi s’ha d’anar a buscar-ne de nous, però per això s’haurà de conèixer nous territoris i fins i tot s’hauran de conquerir.
Per això hi haurà d’haver especialistes en la guerra,que seran anomenats guardians, que és una de les divisions que ha de tenir l’estat ideal. Per sobre d’ells hi hauran els governants que seran elegits entre els millors dels guardians. Per sota del governants i els guardians hi trobem la classe dels artesans, que són els que realitzen les activitats productives, són l’estructura econòmica de l’estat, però no reben beneficis de la seva producció i això comporta a diferents conflictes. Tot i que aquesta classe és la única que té dret a la propietat privada i a la família.

Els guardians que estan per sobre dels artesans no poden tenir accés a la riquesa, ja que d’aquesta manera es pot evitar que puguin defensar els seus interessos privats en lloc dels de l’estat; tampoc tenen dret a tenir una família. Aquests viuran en unes cases simples, que allà només hi tindran els materials necessaris per realitzar les seves activitats; viuran homes i dones junts, com una comunitat, compartint tot el que tenen. Plató no feia diferències entre homes i dones, ja que els dos tenen capacitats o dons semblants, que poden ser útils per la ciutat.
La classe dels governants tampoc tindran dret a la propietat privada ni a la família, aj que aquests només poden estar per la ciutat i el seu govern. Aquests no tindran cap de les comoditats que poden tenir els artesans o els guardians, ja que s’han de centrar només en el ben estar d ela ciutat. Però aquests són els únics que han acabat el curs educatiu i que la seves ments s’han desarrollat el cent per cent i per això han de ser els que governen, ja que prenen les decisions més sàvies.
La selecció de les persones per saber a quina classe fan un curs educatiu i a partir d’aquí es determina quin tipus de naturalesa té cada persona i a partir d’aquí ja saben a quina classe social ha d’anar. Plató també utilitzava com el seu mestre la divisió de l’ànima en tres parts i depenen de la part que ressaltava de la persona era acollida per una classe o una altre. Cada classe social té una virtut, per exemple la virtut dels artesans és la moderació, la dels guardians és la militar, la dels governants la saviduria i per últim la justícia que caracteritza a la societat.
:TEXTOS:

Tot seguit hi ha parts d’uns quants textos i del famós mite de la caverna:

MITE DE LA CAVERNA:
«SÒCRATES: Imagina't, doncs, uns homes en un altre subterrani com una caverna -amb l'entrada que s'obre cap a la llum-, on es troben des de la infància i lligats de cames i coll, de manera que han de mirar sempre endavant, sense poder girar el cap a causa de les cadenes. Suposa que, darrera d'ells, a certa distància i a certa alçada, hi ha un foc que els fa claror i un camí entre aquest foc i els captius. Admet que un mur voreja el camí, com els parapets que els xerraires de fira posen entre ells i els espectadors per amagar les trampes i mantenir en secret les meravelles que mostren.
-M'ho imagino, va dir.
-Afigura't ara, al llarg d'aquesta tàpia, uns homes que porten tota mena d'objectes que són molt més alts que el mur, els uns amb forma humana. d'altres amb forma d'animals, fets de pedra, de fusta i de tota mena de materials; i, com és natural, dels qui transporten els objectes, uns s'aturen a conversar i d'altres passen sense dir res.
-És estranya, digué, l'escena que descrius, i són estranys els presoners.
-S'assemblen a nosaltres, vaig dir jo; en efecte, aquests, després de si mateixos i dels altres, ¿creus que hauran vist res més que les ombres projectades pel foc cap al lloc de la cova que està enfront d'ells?
-No pot ser d'altra manera si estan obligats a mantenir llurs caps immòbils tota la vida.
-¿I què hi ha dels objectes transportats? ¿No creus que succeeix això mateix?
-Sens dubte.
-¿No creus que si els objectes tinguessin la capacitat d'enraonar entre ells, els presoners creurien que les ombres que veuen són objectes reals?
-És clar.
-¿I què passaria si la presó tingués un eco a la paret del davant dels presoners?
Cada vegada que un dels vianants enraonés, ¿no creus que ells pensarien que són les ombres les qui enraonen?
-Per Zeus, jo bé ho crec, digué.
-Certament, vaig seguir jo, aquests homes no poden considerar altra cosa com a vertadera que les ombres dels objectes.
-Així ha de ser.
-Examina ara, vaig continuar jo, què els passaria, a aquests homes, si se'ls deslliurés de les cadenes i se'ls guarís del seu error. Si algun fos alliberat i de seguida fos obligat a aixecar-se i a girar el coll, i a caminar i a mirar cap a la llum, en fer tots aquests moviments experimentaria dolor, i a causa de la llum seria incapaç de mirar els objectes, les ombres dels quals havia vist. ¿Què creus que respondria el presoner si algú li deia que el que veia abans no tenia cap valor, però que ara, que està més pròxim de la realitat i que està girat vers coses més reals, hi veu més correctament? ¿I si, finalment, fent-li mirar cadascuna de les coses que li passen pel davant, se l'obligués a respondre que el que havia vist abans era més vertader que les coses mostrades ara?
-Així és, va dir.
-Així, doncs, si, a aquest mateix, l'obliguessin a mirar el foc, ¿els ulls li farien mal i desobeiria, i es giraria altra vegada cap aquelles coses que li era possible mirar, i continuaria creient que, en realitat, aquestes coses són més clares que les que li mostren?
-Sens dubte seria així, va dir.
-I, vaig prosseguir, si aleshores algú, per força, l'arrossegués pel pendent abrupte i escarpat, i no el deixés anar abans d'haver arribat a la llum del sol, ¿no és cert que sofriria i que es revoltaria en ser tractat així, i que un cop arribat a la llum del sol, s'enlluernaria i no podria mirar cap de les coses que nosaltres diem que són vertaderes?
-No podria, digué, almenys no de cop.
-Necessitaria acostumar-s'hi, si volia contemplar les coses de dalt. De primer, observaria amb més facilitat les ombres; després, les imatges dels homes i de les coses reflectides a l'aigua; i, a la fi, els objectes mateixos. Després, tot aixecant la vista cap a la llum dels astres i de la lluna, contemplaria, de nit, les constel.lacions i el firmament mateix, molt més fàcilment que no pas durant el dia el sol i la llum del sol.
-És clar que sí.
-Finalment, penso que podria mirar el sol, no només la seva imatge reflectida en les aigües ni en cap altre indret, sinó que seria capaç de mirar-lo tal com és en si mateix i de contemplar-lo allà on veritablement és.
-Necessàriament, digué.
-I després d'això ja podria començar a raonar que el sol és qui fa possibles les estacions i els anys, i és qui governa tot el que hi ha a l'espai visible, en certa manera, la causa de tot allò que els seus companys contemplaven a la caverna.
-És evident, digué, que arribaria a aquestes coses després d'aquelles altres.
-I doncs, què?
Ell, en recordar-se del seu estatge anterior i de la saviesa d'allà i dels qui aleshores estaven encadenats, ¿no creus que se sentiria feliç del canvi i compadiria els altres?
-Certament.
-¿I creus que envejaria els honors, lloances i recompenses que allà sota donaven a qui millor observava el passar de les ombres, a qui amb més seguretat recordava les que acostumaven a desfilar al davant, al darrere o al costat d'altres, i a qui, per aquest motiu, era capaç d'endevinar d'una manera exacta el que vindria? ¿Tu creus que desitjaria tot això i que tindria enveja dels antics companys que gaudeixen de poder o són més honrats, o bé preferiria com l'Aquil.les d'Homer "passar la vida al servei d'un pagès i treballar per un home sense béns" i suportar qualsevol mal abans que tornar a l'antic estat?
-Jo bé ho crec així, digué, que més s'estimaria qualsevol sofriment que no pas tornar a viure d'aquella manera.
-I pensa també això que et diré. Si aquest home tornés altra vegada a la cova i s'assegués a la seva antiga plaça, ¿no es trobaria com cec, en arribar de sobte de la llum del sol a la fosca?
-Sí, certament, digué.
-I si hagués de tronar a donar la seva opinió sobre les ombres per a competir amb aquells homes encadenats, mentre encara hi veu confosament abans que els ulls no se li habituen a la fosca -i el temps per a habituar-s'hi seria llarg-, ¿no és cert que faria riure i que dirien d'ell que, per haver volgut pujar, tornava ara amb els ulls malmesos, i que no valia la pena ni tan sols d'intentar l'ascensió? I a qui intentés deslligar-los i fer-los pujar, si el poguessin prendre amb les seves pròpies mans i el poguessin matar, ¿no el matarien?
-Sí, certament, digué.
-Aquesta imatge, doncs, estimat Glaucó, és aplicable exactament a la condició humana, equiparant, d'una banda, el món visible amb l'habitacle de la presó i, de l'altra, la llum d'aquell foc amb el poder del sol. I si estableixes que la pujada i la visió de les coses de dalt són l'ascensió de l'ànima vers la regió intel.ligible, no quedaràs privat de conèixer quina és la meva esperança, ja que desitges que parli. Déu ho sap si em trobo en el cert, però a mi les coses em semblen d'aquesta manera: a la regió del coneixement, la idea del bé és l'última i la més difícil de veure; però, un cop és vista, es comprèn que és la causa de totes les coses rectes i belles: en la regió del visible engendra la llum i l'astre que la posseeix i, en la regió de l'intel.ligible, és la sobirana única que produeix la veritat i l'enteniment; i cal que la contempli aquell que es disposi a actuar assenyadament tant en la vida privada com en la pública.»
"República", Ll.VII,514a-517c.
LA REMINISCÈNCIA
«Sòc.-Ja et deia suara que ets astut, Menó. Vet aquí que ara preguntes si et puc ensenyar, a mi justament que sostinc que no hi ha ensenyament, sinó reminiscència, i així fas compte de posar-me tot d'una en contradicció manifesta amb mi mateix.
Men.-Per Zeus, Sòcrates, no pensava pas això; he parlat d'esma. Però si pots demostrar d'alguna manera que és com tu dius, demostra-m'ho.
Sòc.-No és fàcil, però ho intentaré per tu. Fes venir del teu nombrós seguici un d'aquests servents, el que vulguis, per tal de fer-te amb ell una demostració.
(...)
Sòc.-Digues, minyó, ¿saps que un espai quadrat és així?
Esclau.-Jo, sí.
Sòc.-¿Un espai quadrat té, doncs, iguals totes aquestes línies i n'hi ha quatre?
Esclau.-Ben cert.
Sòc.-I aquestes altres, que passen pel mig, ¿no són també iguals entre elles?
Esclau.-Sí.
Sòc.-¿Un espai d'aquesta mena pot ésser més gran o més petit?
Esclau.-Ben cert.
Sòc.-Si aquest costat tingués dos peus de llargada i aquest altre dos més, ¿quants peus tindria tot plegat? Fixa-t'hi: si un costat tingués dos peus i l'altre només un, ¿veritat que l'espai seria d'una vegada dos peus?
Esclau.-Sí.
Sòc.-Ara, si també l'altre té dos peus, ¿no en resultarà un espai de dues vegades dos?
Esclau.-En efecte.
Sòc.-¿De dues vegades dos peus, per tant?
Esclau.-Sí.
Sòc.-¿Quan fa dues vegades dos peus? Compta i digues-m'ho.
Esclau.-Quatre, Sòcrates.
Sòc.-¿I no hi podria haver un altre espai doble d'aquest, però semblant i amb totes les línies iguals com aquest?
Esclau.-Sí.
(...)
Sòc.-Au, doncs, prova ara de dir-me quina allargada tindrà cada línia del nou espai. La d'aquesta és de dos peus. ¿Quants peus tindrà la de l'espai doble?
Esclau.-Evidentment, Sòcrates, el doble.
Sòc.-Ja veus, Menó, que no li ensenyo res i només li ho pregunto tot.
(...)
Sòc.-¿Sap, doncs, sense que ningú l'hagi ensenyat, només interrogant-lo, i recupera d'ell mateix la seva ciència?
Men.-Sí.
Sòc.-Però recuperar d'ell mateix la seva ciència ¿no és recordar-se'n?
Men.-Certament.
Sòc.-¿Per tant, la ciència que ara té, o la va rebre en un temps determinat, o l'ha tinguda sempre?
Men.-Sí.
Sòc.-Ara, si l'ha tinguda sempre, és que sempre ha sabut; i si la va rebre en un temps determinat, és que no l'ha rebuda en aquesta vida. ¿O algú li ha ensenyat geometria? Perquè ell és capaç de fer el mateix sobre tota la geometria i sobre totes les altres disciplines. ¿Hi ha, doncs, algú que les hi hagi ensenyades totes? Tu ho deus saber, suposo, essent ell nat i criat a casa teva.
Men.-El que jo sé és que ningú mai no l'ha ensenyat.
Sòc.-¿Té o no aquestes nocions?
Men.-De necessitat sembla que les té, Sòcrates.
Sòc.-Si no les ha adquirides en aquesta vida,¿no és evident que les tenia i les havia apreses en un altre temps?
Men.-Ho sembla.
Sòc.-¿Aquest temps no és aquell en què no era home?
Men.-Sí.
Sòc.-Si, doncs, mentre és home i mentre no ho és, té en ell opinions veres que, despertades per la interrogació, esdevenen ciències, ¿no serà que la seva ànma ho té après de sempre? Perquè evidentment la totalitat del temps comprèn la seva existència i la seva no existència com a home.»

"Menó", 81e-86a.

LA DIALÈCTICA
«-Sens dubte, doncs -vaig dir jo-, el mètode dialèctic és l'únic que avança per aquest camí, eliminant les hipòtesis, cap al mateix principi per tal d'afermar-s'hi, i l'ull de l'ànima, que està realment enfonsat en una mena de bàrbar fangar, l'arrossega suaument i l'eleva cap a dalt, tot emprant com a auxiliars i assistents les arts que hem esmentat, les quals molts cops hem anomenat ciències per culpa del costum, però que els escau un altre nom, més clar que "opinió", i més obscur que "ciència". Abans l'hem definit com "pensament discursiu"; cal que no hi hagi, però, segons em sembla a mi, controvèrsia sobre un nom entre aquells que tenen al davant qüestions tan importants per esbrinar com ara nosaltres.»
República.
«Ara -digué-, intenta de prestar-me atenció. Perquè aquell qui ha estat guiat fins aquí i instruït en els afers de l'amor i ha contemplat ordenadament les coses belles i en la forma deguda, quan s'apropi ja al terme de la iniciació amorosa contemplarà, de sobte, alguna cosa d'una naturalesa meravellosament bella; allò, sòcrates, allò per amor de què, justament, hem sofert tantes fatigues fins ara! De primer, existeix sempre, no neix ni mor, ni augmenta ni minva; després, no és en una part bell i en una altra lleig, ni en un moment sí i en un altre no...;sinó com una forma única que és sempre per si mateixa i en ella mateixa, mentre que les altres coses belles participen d'aquesta bellesa d'una manera tal, que el fet que les altres neixin i morin, a ella, en res no l'afecta, ni, per això, és més ni menys.»
"El Convit".
«Quan algú, doncs, partint d'aquestes realitats, s'eleva mitjançant el recte ús de l'amor entre nois, i comença a albirar aquella bellesa, podríem dir que gairebé ja arriba a terme. Perquè aquest és, justament, el recte camí per arribar-hi o per ser-hi conduït per un altre; començant per les coses belles d'aquest món i tenint per nord aquella bellesa, cal elevar-se sense parar, com si ens servíssim de graons: d'un sol cos bell a dos, de dos a tots els cossos bells, d'aquests als bells comportaments, després a les belles ciències, fins a assolir, partint d'aquestes, aquella ciència que no és més que la ciència de la bellesa que et deia i, finalment, conèixer allò que és bell per si mateix.»
"El Convit".

«-Afirma, doncs, que el que forneix d'autenticitat els objectes coneguts i que confereix a qui coneix aquesta seva capacitat és la idea del Bé, causant de la ciència i de la veritat, en la mesura que són conegudes, i per molt bells que siguin tots dos, el coneixement i la veritat, si consideres aquesta idea del Bé com alguna cosa encara més bella, la consideraràs encertadament; i, tal com és correcte de considerar que la llum i la vista són semblants al sol, però no és correcte de considerar que són el sol mateix, pel que fa a la ciència i a la veritat, és correcte considerar aquí aquestes dues semblants al Bé, però no fóra correcte considerar a cap de les dues com el Bé mateix, la naturalesa del qual ha de ser encara més preuada.»
"La República".
«El món que percebem pels sentits és una còpia d'un altre món, dit el món de les idees, on hi ha els models perfectes, Universals i únics de tot allò que hi ha al món intel.ligible. Aquest segon món és el que dóna existència i intel.ligibilitat al món sensible.»
"Timeu"
LA DONA I L’ESTAT:



:VOCABULARI:

COSMOLOGÍA: És la ciència que estudia el cosmos en general, atenent al seu origen, causa i naturalesa. Plató afirma que l'univers ha estat creat per un Demiürg, el qual ha modelat materialment el món sensible tenint com model el món etern i perfecte de les idees. Les idees són la causa i la fi de l'univers (teleologisme).

ESSÈNCIA: L'essència d'una cosa és el que la fa ser el que és i per tant, constituïx la naturalesa pròpia d'una cosa. Les essències determinen a les coses a ser el que són. En platón són transcendents a les coses mateixes a les quals determinen, conformant un món heterogeni i separat del món material: el món de les idees. L'essència és, per això, el que defineix a alguna cosa. La ciència (episteme) versa sobre les essències.

HEDONISME: Doctrina que identifica el plaer amb el bé suprem de l'home i amb allò que li proporciona la major felicitat. Per a Plató basar la virtut en "el plaer" comporta deixar de ser lliure al quedar un dominat per les passions i tendències pròpies de la "materialitat" o carnalidad però no de la raó, que és el especificamente humà. Arribar a la virtut i la felicitat exigeix allunyar-se i prescindir dels plaers del cos. Plató era un antihedonista. Moral la fi del qual és la consecució del plaer. Plató era un antihedonista.

IRASCIBLE: Part de l'ànima humana que depèn del cos i controla les passions nobles. És mortal i la seva virtut positiva és el valor o la fortalesa. Plató la situa en el tórax o en el cor. Així mateix, la major preponderància d'aquest ànima en la nostra naturalesa determinarà, segons Plató, la classe social que un deberíadesempeñar en la ciutat ideal. La classe dels guardians o guerrers és la pròpia de l'home naturalment "irascible".
Eduard, Enric i Raúl